Feia molts dies que no escrivia aquí, si em descuido passa un mes sencer. I no escrivia no pas perquè no em passessin coses i no sapigués què escriure, sinó perquè me n'han passat tantes que no he tingut ni temps d'assimilar-les, doncs podeu comptar que encara menys d'escriure-les.
He passat estrès al laboratori tot i estar sense "jefa". He passat unes vacances curtes però molt ben aprofitades (no sé com m'ho faig, però des que tinc vacances curtes sempre les espremo del tot) i ara estic passant uns dies de transició acostumant-me a viure sola en un país proper però estrany.
Les vacances han sigut l'òstia, però ara ja em sembla que siguin lluny lluny. Fa només una setmana acabava d'aterrar l'avió que em va tornar d'Eivissa cap a casa. La millor amfitriona de la història va rebre a les dues fantàstiques companyes de fatigues i a mi, ens va instal·lar al cor de l'illa i en poc més de tres dies la vàrem voltar de dalt a baix i d'esquerra a dreta, amb nit a Pacha Ibiza inclosa, tu! Qui m'ho havia de dir! Haig de dir, però, que vàrem entrar gratis i que era la festa flower power i la música era, si més no, música, perquè en altres circumstàncies no us penseu pas trobar-m'hi allà dins, no. Segur que podria trobar fotos més maques d'Eivissa però la primera és l'única que tinc que hi sortiu totes tres, i la segona... és que m'encanta!
Els altres dies de vacances en què vaig tenir la sort de no haver d'anar al laboratori varen ser molt productius: en vaig treure, entre altres estones moments per recordar, dues muntanyes pendents des de feia massa temps.
Bastiments amb la Maria dels bombers (amb pic de freser de propina)
i el Puisgacalm amb en Marc i la Maria dels gots.
De fet la cosa va anar al revés: primer van ser les muntanyes i després Eivissa. I va ser tornar de l'illa i al cap de tres dies, sense ser ben conscient de tot plegat, agafar cotxe, bàrtuls, Raquel i anar direcció Montpellier a encetar un full nou de la llibreta de la meva vida. Perquè (ara mateix me n'acabo d'adonar) la meva vida no és un llibre, és una llibreta d'aquelles de tapes vermelles, espiral negra i fulls blancs, blancs sense cap ratlla que marqui per on escriure, sense cap marge que posi els límits, que vaig escrivint amb un llapis de mines de color negre, així fluixet, no fos cas que traspassés el paper, i sense que ningú m'hagi dit què s'hi ha d'acabar llegint.
Osti, quina anada d'olla més monumental acabo d'escriure. Suposo que és culpa (o gràcies a) aquests dies que porto aquí. Vaig arribar dissabte amb la Raquel, i el cap de setmana em va servir per instal·lar-me, situar-me en el plànol i adonar-me de tot el que representa i pot representar aquesta nova aventura, per començar a intuir que potser amb un full de la llibreta no en faré prou per escriure-ho tot. Gràcies Raquel per la companyia, per l'amistat, per la mirada clara i per la conversa.
I la Raquel se'n va anar, i el pis es va buidar, i la Gemma va calçar-se les espardenyes i se'n va anar cap al laboratori on l'esperava un "jefe" que parla de ciència en anglès, i unes companyes que parlen de vés a saber què en francès. Sí, siguem realistes, el meu francès dóna per anar al súper i als restaurants i per comprar bitllets de tren, però quan és hora de mantenir una conversa no hi ha pas manera, i si es tracta d'entendre la conversa dels altres... ni us ho explico!! Però bé, sort que el meu jo interior és prou simpàtic i em dóna conversa i així no m'avorreixo quan dinant ni tan sols intueixo de què parlen els que m'acompanyen. Però bueno, a poc a poc, que tot just fa dos dies que sóc aquí... amb una mica de sort l'oïda encara se'm deu haver d'acostumar a l'idioma (sí, és per animar-me, pensament positiu)
Però deixant de banda els francesos amb qui la comunicació és complicada perquè jo no sé gaire francès i ells no saben gaire anglès (i si el saben, ho dissimulen molt bé, perquè no diuen més de quatre paraules seguides si saben que els entenc en francès), la resta està anant prou bé. Bueno, dels experiments no en parlaré pas, però sí del jefe americà sarcàstic amb qui em sembla que ens entenem prou bé, i de la companya que m'ensenya les coses que he vingut a apendre, que parla anglès perfectament i que és la mar d'agradable i maca, la Sara.
I del pis... doncs "para muestra un botón", que diuen.
Voici mon appartement à Montpellier:
Sí, això seria tot el pis. Bueno, aquí no es veu l'habitació-altillo des d'on és feta la foto, ni la cuina ni el labavo, que queden just a sota, però seria bàsicament això. El noi que ha marxat tres mesos i que me l'ha llogat és un
pihippie de manual: perquè té llibres de feng shui i ulleres marca diesel, perquè té un tamboret de barra de bar i un puff gegant però no té ni taula ni cadires (ni una!), perquè té una magatzem de flors de bach i un ukulele ben nou, perquè té un balancí molt maco però trencat per decorar un pis minúscul que, mai millor dit, fa més nosa que servei, perquè a la nevera (mitja nevera) hi havia 9 pots de ketxups mostasses i maioneses oberts i uns petitsuis caducats de l'abril, i, sobretot, perquè el pis està en un barri, segons la seva descripció "super sympa". La veritat és que el carrer és la mar de tranquil, un carrer estret sense voreres, en el que sembla un poble petit absorvit per la ciutat fa 50 anys (o més!). La sorpresa te la trobes quan surts del microbarri i trobes que la placeta i la plaça més properes i els quatre carrers del voltant són una mescla entre el Raval de Barcelona i un mercat de qualsevol ciutat del nord d'Àfrica: tot són carnisseries Halal, pastisseries que venen pastes de pistatxo i semblants, bazars que venen catximbes i catifes, homes que venen julivert i menta pel carrer i barberies obertes a totes hores. I pel carrer les orelles s'estranyen perquè senten més àrab que francès. Curiós, no deixa de ser curiós. I llavors camines fins al proper carrer i tot torna a afrancesar-se, o a europeitzar-se, o a desafricanitzar-se, o com coi n'hi vulgueu dir de la disminució de la densitat de població nord-africana que, com que viu i treballa a França, és població francesa, vulguin o no vulguin uns i altres. Bé, jo mentrestant seguiré pensant que tothom pot viure allà on més de gust li vingui mentre no molesti als altres, i segons l'hora i les ganes passaré per uns carrers o uns altres per tornar a casa quan vingui de treballar o de descobrir aquesta ciutat que, pel poc que l'he voltada, de moment ja m'ha ensenyat que promet.
Bueeeeno, i això seria més o menys tot el que el meu caparró tenia ganes de dir avui. I per als que hagueu tingut la paciència i la voluntat de llegir fins aquí baix de tot, una noticia: fa tres dies que sóc aquí i demà ja tinc un sopar! jajjjaa Sí, resulta que la avui companya simpàtica i amable que m'ensenya les coses i que parla anglès, sense que jo m'ho esperés per res del món perquè casibé només haviem parlat de feina, doncs avui em ve i em pregunta si tinc algo a fer demà al vespre. Clar, evidentment que no tenia res a fer (perquè anar a mirar on coi és la bugaderia i posar una rentadora pot esperar fins divendres) i m'ha convidat a sopar amb la seva germana que resulta que ha viscut dos anys a Barcelona i un blablabla que no he acabat d'entendre per culpa de l'emoció de la sorpresa però que demà descobriré. Total, que moltes gràcies Sara per fer-me sentir acollida en un país estrany que parleu un idioma que casi no entenc, que dineu a les dotze i que tanqueu les botigues a quarts de set.
