moi, j'avait besoin de regarder au loin.

El temps passa ràpid. Així, sense adonar-me'n, ja fa tres setmanes que sóc a la France.

Cada dia entenc més bé els francesos, hasta entenc els locutors de la radio moltes vegades! Els de la tele no, clar, però es el que té no tenir tele, que a hores d'ara encara no he vist ni cinc minuts de tele francesa. Tot i això em segueix costant déu i ajuda articular més de dues frases seguides en aquest coi d'idioma. Però bueno, com a mínim quan ho intento sembla que m'entenen, que és l'important!

Cada dia conec més bé la ciutat, i m'agrada! Avui he anat a voltar i perdre'm pel centre sense el mapa i he sabut tornar a casa! He descobert que és un avantatge que els diumenges no hi hagi ni cristo pel carrer i que la meitat de bars i restaurants siguin tancats: pots passejar pels carrers tranquil·lament i observar això, els carrers, no pas els aparadors. A més, he descobert que els diumenges al soir (entengui's entre 7 i 9 del vespre) a fora La Pleine Lune (entengui's el bar guai que tinc al costat de casa) hi ha la Gipsy Jazz Session, i sona molt bé!

Cada dia conec a més gent aquí, que no vol dir d'aquí: en Pascal (Pasquis pels amics), un noi que no em va voler de companya de pis (sort, perquè ara això d'estar sola no ho canviaria pas) em sembla que té muntada una mena d'ONG d'acollida als estrangers acabats d'arribar. Per diferents vies de connexió que no vaig entendre, el dissabte passat jo i la Laura (sí, la meva germana va passar el cap de setmana aquí després que els meus pares i l'Agustí marxessin sense ella) vàrem anar a fer una cervesa amb una colla de gent curiosa: hi havia en Pasquis i un parell d'amics seus francesos poc parladors, tres o quatre alemanys (una de les quals al febrer ve a Girona a ensenyar alemany), dos o tres anglesos molt anglesos i un americà de Texas que dóna classes d'anglès a la universitat de Montpellier i fa un màster en fonètica francesa i espanyola. Curiós, no? A més, el dimarts era l'aniversari de la Melany (la germana de la meva companya de laboratori i amb qui m'hi entenc molt bé) i vaig anar a casa seva a un apéro, una mena d'aperitiu d'havent sopat que es veu que aquí s'estila molt però que tampoc no vaig acabar d'entendre. Alla hi vaig conèixer més gent, dels quals la més simpàtica era una luxemburguesa filla de portuguesos que fa quatre anys que viu a Montpellier. Per això...

Cada dia veig més clar que els francesos són gent avorrida, com peixos bullits, que sembla que la sang els hi circuli més a poc a poc del normal. A més, molts no tenen cap intenció de parlar cap idioma que no sigui el seu (es veu que és tan complicat el francès que com que gasten tantes energies per aprendre'l bé llavors no els en queden per aprendre altres idiomes. Paraula d'un francès). A part d'això, però, tampoc no tenen cap intenció de fer cap esforç per comunicar-se amb algú que realment està fent un esforç per parlar el seu coi d'idioma (vegeu l'amic cansat de la Melany que parlava poc però quan ho feia era a una velocitat estratosfèrica i amb una vocalització inapreciable que jo no entenia ben res i ell no s'hi matava pas per què ho entengués, perquè estava cansat, clar).

I amb tot això, ja m'han passat tres setmanes a Montpellier, tot un rècord per mi. Però no pas de temps passat fora de casa, sinó de temps passat dins una ciutat!! No he tingut mai claustrofòbia, però segurament es deu assemblar molt al que sentia jo a finals de setmana. Necessitava aire de bosc, necessitava silenci de bosc, necessitava aixecar la vista i poder mirar lluny, veure muntanyes, veure l'horitzó. Per això vaig agafar la meva última adquisició bibliogràfica “Topoguides: L'Herault à pied. Du Haut Languedoc à la Meditérranée”, vaig buscar alguna ruta circular de tres o quatre hores que no fos gaire lluny d'aquí i el dissabte havent dinat vaig posar rumb a St. Guilhem le Desert, un poblet petit, arreglat i mooolt turístic. Tot i que vaig sense GPS però amb un fantàstic i tradicional mapa de carreteres, trobar el poble va ser fàcil; lo complicat va ser sortir de la ciutat pel lloc indicat!! Corroboro la opinió que ja havia sentit a altra gent: les carreteres franceses estan molt bé però les indicacions estan fatal! Coi, quina mà de voltes que vaig fer! En cap moment vaig estar perduda, però era incapaç d'anar a buscar la carretera que volia. Al final me'n vaig sortir i en poca estona vaig arribar a puesto, vaig deixar el cotxe en un racó que vaig trobar (i gratis, tu!) i vaig començar a travessar el poble buscant la plaça des d'on començava l'itinerari senyalizat. I mentre admirava la bellesa del poble, oh! Sorpresa! Una cara coneguda! (en aquest poblutxo de qui sap on?) Doncs sí, vaig trobar en Pasquis, que resulta que estava fent tasques d'ONG i portava a fer el turista a una excompanya de pis anglesa i les seves amigues que havien vingut de visita. Visca les casualitats. I bé, sense entretenir-me més, vaig anar a buscar el camí per anar pel cirque de l'Infernet i les Fennestrettes. Muntanyes de 400-500 metres de roques sedimentàries amb vegetació seca i de poca alçària perquè hi sol fer molta tramuntana aquí. Només hi creixen pins més alts al vessant sud. Curiós, no? Sobre el paper havien de ser tres hores i mitja però a la pràctica varen ser menys de tres (els francesos deuen caminar molt a poc a poc) tot i parar a fer fotos i videos i recular a buscar la guia que m'havia deixat en algun lloc mentre feia una foto i que unes dones que havia adelantat feia molta estona havien trobat.

Va ser una bona tarda. Vaig trobar el que necessitava: sol, aire, silenci, vent, arbres, pedres, vistes, muntanyes, horitzó... i jo. Sí, va ser una bona tarda. I ara ja tinc la guia a punt per anar a fer una ruta un xiiiic més llarga (5 hores i mitja sobre el paper) pels voltants del Lac du Salagou. Promet ser xula, aviam si fa bon temps el cap de setmana que ve... :)

I res, aquí us deixo un parell de fotos de l'excursió i una cançó que m'encanta, és molt estúpida però m'encanta. És d'un tal Bénabar, que sona prou bé però que segur que és un francès peix bullit amb lentitud sanguínia.

Au! À bientôt!!