Estrelles en la foscor

Cada dia, abans d'adormir-me, miro les estrelles. Miro les estrelles del sostre de l'habitació. Són l'herència d'en Dídac, el nen que abans dormia en aquesta cambra. Són quinze estrelles de joguina que brillen en la foscor, però no són tan sols això.

Són punts de claror on hi deixo els últims pensaments del dia. 

Són cuques de llum que vetllen de nit mentre somio. 

Són imatges que em transporten a nits d'estiu sota cels estrellats. 

Són màquines del temps que em fan trobar la Gemma petita. 

Aquella Gemma petita no tenia estrelles al sostre, però no li calien. Ella en sabia molt de viure, d'ocupar-se de les coses importants. Vivia sumant petits instants. Reia, plorava i jugava fent-se gran. 

Aquella Gemma petita ara crida perquè l'escolti, salta perquè la miri, 

es gronxa perquè la imiti, corre perquè la segueixi. 

Sóc aquí, no tinguis por. Fer-me gran és divertit. 

Les estrelles m'acompanyen i em guien el camí. 

Tingues seny, no facis cas. 

Viu, somriu i així aprendràs.

Mira, juga, xiula i sent. 

Sigues feliç i vés-hi corrent.

Perquès de despertar

Perquè les coses passen perquè han de passar.
Perquè les coses vénen quan han de venir.

Perquè esperant que passi el que volem no ens adonem que passa el que tenim.

Perquè buscant el que no tenim ens perdem el que podem aprendre.

Perquè el que creiem aprendre de fora ja ho teníem a dins. 

Perquè no calia aprendre-ho, només saber com trobar-ho.

Perquè l'infant que un dia érem vol saber que encara hi som. 

Perquè l'infant que encara som sap molt més del que creiem.

Perquè dos i dos fan quatre, i quatre i dos fan set. 

Perquè la raó no explica tot allò que no s'entén.

Perquè el que era un bogeria pot acabar sent una realitat. 

Perquè el que abans volíem ara pot haver caducat.

Perquè sí, perquè no, perquè ara, perquè jo. 

Perquè penso, perquè sento. 

Perquè somio, perquè respiro. 

Perquè al final, tot plegat és un regal. 

Avui per tu.

Ara fa quinze anys tu anaves de vermell i jo de groc i apreníem a passar-ho bé amb l'esport.

Ara fa dotze anys ens trobàvem cada tarda a la pista i apreníem a competir, però sense perdre el món de vista.

Ara fa deu anys ens aventuràvem tu a la gran ciutat i jo al centre "privilegiat" i gaudíem dels èxits esperats, i també de la universitat.

Ara fa cinc anys decidíem el rumb dels nostres camins amb més o menys facilitat i deixàvem al calaix il·lusions, lesions, desil·lusions i felicitats.

Ara...

Ara m'adono que fa quinze anys de tot plegat. Que n'hem viscut de tots colors, que n'hem fet pertot arreu i que... què coi! Que per molts anys!!

Per molts anys poguem fer-nos més grans i millors, i poguem seguir sabent que, en algun lloc o altre del planeta, hi som.

Gràcies Marta, i fins ara!

un somriure de colors

Divendres passat la conjunció de l'aire, l'aigua i la llum em va sorprendre un altre cop. Jo conduïa autopista amunt quan de sobte vaig veure aparèixer aquest arc de sant Martí. 

Enorme, tot ben sencer, i amb més línies que mai. D'un costat a l'altre, i la carretera per sota seu. Un regal de la física, un regal de la causalitat. Dos minuts, tres minuts, cinc minuts... no sé quanta estona vaig estar conduint amb l'únic objectiu de passar per sota d'aquest arc de colors. 

L'aire, l'aigua, la llum, i ser al lloc indicat el moment indicat... sí, però per molt que tingués una explicació científica, la màgia d'aquell arc de sant Martí era palpable. Convidava a admirar-lo mentre la carretera conduïa a passar-li per sota. I sense pensar en res més m'hi anava acostant i ell es feia cada cop més intens i clar. 

Però la llum va acabar imposant la seva força quan un raig de sol va escolar-se entre els núvols. Va trencar la forma perfecta i la va començar a esborrar. I quan per fi era a punt de passar-li per sota, quan girant la vista a la dreta vaig veure aquell lloc màgic des d'on els colors sortien de la terra, va acabar esvaïnt-se. 

Es van esvaïr els colors, però el somriure que va deixar en mi se'm torna a dibuixar ara quan el recordo. 

Perquè sí, perquè allò era màgia. 

Perquè si t'ho creus, la màgia existeix.  

i sí, hi ha arcs de sant Martí amb més línies del normal: http://en.wikipedia.org/wiki/Rainbow#Supernumerary_rainbow

punyetes

A vegades penso moltes coses de cop. Coses desordenades. No sóc capaç de posar-les una darrere l'altra. Les posaria en cercle però... per on començo? Caldria un ordre, de prioritat, o d'urgència, o d'importància, o de causalitat. Però no l'acabo de trobar. Simplement saltironejo d'un pensament a un altre. M'entretinc amb tots però a cap no el miro als ulls. I així passo les hores. O els dies. O les setmanes. I allà segueixen els pensaments. I les idees, els sentiments, les pors, els anhels i les emocions. Però amb el temps a poc a poc, o potser un dia tot de cop, es posen a lloc o s'esvaeixen, s'amplifiquen o s'ensordeixen, hi fan el niu o volen. 

Perquè al final, simplement, és tot això el que dibuixa el que sóc. 

Perquè al final, simplement,
sóc com una caixeta, plena de punyetes, forrada de pell. 

Avui torna a anar de cebes

Molt temps després de l'última vegada que vaig escriure aquí, ho faig rescatant un text del desembre del 2008... d'abans que aquest blog existís. Tenia ganes de veure com ho havia expressat, i m'ha sorprès adonar-me que ara, avui, ho hauria fet exactament igual.   


Avui va de cebes 
La ceba és una planta que aparenta ser poc més que una herba, que amaga el més valuós sota terra i que s'hi agafa fort perquè no l’arrenquin. Quan s'ha deixat arrencar té la virtut d’estar-se llargues temporades ficada en una caixa o enfilada amb cordills veient passar el temps i sense fer-se malbé, fins que arriba el dia que algú es fixa en ella. És llavors quan, en veure que intenten separar-li les capes i arribar-li fins al cor, la ceba és capaç d'arrencar les llàgrimes al més fort per fer-lo desistir. 

Però quan ha cedit, quan ha deixat que li arribessin a les entranyes, la ceba és un dels ingredients més increïbles de la cuina. Crua, sofregida, rostida, escalivada... La ceba no és mai l'ingredient principal de cap plat, però sense ella hi hauria tantes coses que no tindrien sentit! Quants menjars boníssims es comencen amb un sofregit de ceba fet ben a poc a poc? I és que sense cebes la cuina seria molt avorrida.

Per tots i totes les cebes, les que ja hi eren aquell desembre del 2008 i les que he anat trobant pel camí durant aquest temps. Per les que m'han fet plorar i per les que m'han fet riure. I sobretot per les que m'han fet plorar i riure. Per les que he pogut descobrir i per les que segueixen sent un misteri...