dimarts, 17 d’abril del 2012

un somriure de colors

Divendres passat la conjunció de l'aire, l'aigua i la llum em va sorprendre un altre cop. Jo conduïa autopista amunt quan de sobte vaig veure aparèixer aquest arc de sant Martí. 


Enorme, tot ben sencer, i amb més línies que mai. D'un costat a l'altre, i la carretera per sota seu. Un regal de la física, un regal de la causalitat. Dos minuts, tres minuts, cinc minuts... no sé quanta estona vaig estar conduint amb l'únic objectiu de passar per sota d'aquest arc de colors. 

L'aire, l'aigua, la llum, i ser al lloc indicat el moment indicat... sí, però per molt que tingués una explicació científica, la màgia d'aquell arc de sant Martí era palpable. Convidava a admirar-lo mentre la carretera conduïa a passar-li per sota. I sense pensar en res més m'hi anava acostant i ell es feia cada cop més intens i clar. 

Però la llum va acabar imposant la seva força quan un raig de sol va escolar-se entre els núvols. Va trencar la forma perfecta i la va començar a esborrar. I quan per fi era a punt de passar-li per sota, quan girant la vista a la dreta vaig veure aquell lloc màgic des d'on els colors sortien de la terra, va acabar esvaïnt-se. 

Es van esvaïr els colors, però el somriure que va deixar en mi se'm torna a dibuixar ara quan el recordo. 

Perquè sí, perquè allò era màgia. 
Perquè si t'ho creus, la màgia existeix.  



i sí, hi ha arcs de sant Martí amb més línies del normal: http://en.wikipedia.org/wiki/Rainbow#Supernumerary_rainbow

dimecres, 4 d’abril del 2012

punyetes

A vegades penso moltes coses de cop. Coses desordenades. No sóc capaç de posar-les una darrere l'altra. Les posaria en cercle però... per on començo? Caldria un ordre, de prioritat, o d'urgència, o d'importància, o de causalitat. Però no l'acabo de trobar. Simplement saltironejo d'un pensament a un altre. M'entretinc amb tots però a cap no el miro als ulls. I així passo les hores. O els dies. O les setmanes. I allà segueixen els pensaments. I les idees, els sentiments, les pors, els anhels i les emocions. Però amb el temps a poc a poc, o potser un dia tot de cop, es posen a lloc o s'esvaeixen, s'amplifiquen o s'ensordeixen, hi fan el niu o volen. 

Perquè al final, simplement, és tot això el que dibuixa el que sóc. 

Perquè al final, simplement,
sóc com una caixeta, plena de punyetes, forrada de pell.