divendres, 31 d’agost de 2012

Estrelles en la foscor

Cada dia, abans d'adormir-me, miro les estrelles. Miro les estrelles del sostre de l'habitació. Són l'herència d'en Dídac, el nen que abans dormia en aquesta cambra. Són quinze estrelles de joguina que brillen en la foscor, però no són tan sols això.

Són punts de claror on hi deixo els últims pensaments del dia. 
Són cuques de llum que vetllen de nit mentre somio. 
Són imatges que em transporten a nits d'estiu sota cels estrellats. 
Són màquines del temps que em fan trobar la Gemma petita. 

Aquella Gemma petita no tenia estrelles al sostre, però no li calien. Ella en sabia molt de viure, d'ocupar-se de les coses importants. Vivia sumant petits instants. Reia, plorava i jugava fent-se gran. 

Aquella Gemma petita ara crida perquè l'escolti, salta perquè la miri, 
es gronxa perquè la imiti, corre perquè la segueixi. 

Sóc aquí, no tinguis por. Fer-me gran és divertit. 
Les estrelles m'acompanyen i em guien el camí. 

Tingues seny, no facis cas. 
Viu, somriu i així aprendràs.
Mira, juga, xiula i sent. 
Sigues feliç i vés-hi corrent.