The beer of Barcelona

Me'n vaig. Demà me'n vaig. I avui Montpellier plora.

Mil coses han passat, mil coses he fet, mil coses he viscut en aquest temps que feia que no escrivia. Mil pensaments m'han vingut al cap amb la idea "això ho escriuré", mil moments que no oblidaré, en llocs que no oblidaré i amb gent que no oblidaré.

Però ara ja no ho escriuré. No tindria sentit. No serviria per res més que per fer-me adornar encara més de tot el que deixo aquí i de tot el que m'emporto d'aquí.

Tres mesos s'han fet molt curts. Realment molt curts. No crec que mai més a la vida se'm tornin a fer tan curts.

I la meva última soirée a Montpellier ha estat de guió.

Cafè amb la Lauren, el primer cafè que faig amb l'anglesa més interessant que he conegut aquí. Llàstima que fos també l'últim, almenys a Montpellier.

Cervesa amb la Leti, la basca més interessant que he conegut aquí, el meu "jo d'aquí a uns anys", i a qui jo també trobaré molt a faltar.

Victoria del Barça amb la Leti, i a la taula del costat d'en Pascal i l'Yvan, dos dels milllors francesos que he conegut aquí i amb qui he passat molt bones estones.

Estona a casa la Melany, la francesa que més m'ha donat i a qui més he donat. Una gran persona coent-se darrere un somriure contagiós.

... quatre au revoires en poca estona. Però au revoires dels de veritat, dels que estic segura que es compliran.

i després una estona de música a La Pleine Lune, l'última estona de música al millor bar de la ciutat, o potser no, potser només és l'únic bar amb ànima de la ciutat, però per mi això el fa el millor.

Tres cerveses en gots de plàstic: una per mi i les altres dues per en Kamil (el polonès més interessant que he conegut aquí) i la seva amiga.

Una bona estona després demano una altra cervesa a la cambrera amb la que mai no he parlat però que m'ha vist mil cops allà i que m'ha saludat només d'entrar. I li demano si me la pot posar en un got de vidre, que és l'última cervesa que beuré allà... i al cap de dos segons ja la tenia a les mans. Una cervesa en una copa de vidre amb una marca de cervesa estampada. Una marca que cervesa que feia tres mesos que no veia. I a l'altre costat del got una silueta d'una ciutat i una inscripció: the beer of Barcelona. 

Una bona broma de l'univers. Diria que la millor que m'ha fet mai.

He somrigut només de veure el "Damm" i li he comentat a la cambrera lo curiosa que era la causalitat, la qual s'ha tornat encara més curiosa quan m'ha dit que era l'única copa d'aquelles que tenien.

Una estona de música més fins que els músics han parat de tocar, els llums s'han encès... i he vist que ho necessitava. Però jo no sé dir mentides, i al mateix temps alguna cosa em deia que no era capaç de sortir d'aquest bar sense mirar la cambrera. I tot i que era el got que més li agradava del bar i que li tenia un carinyo especial, m'ha deixat que me l'endugués. Li he agraït amb una propina que em sembla que no havia donat mai a la meva vida, i ella m'ho ha agraït tocant aquella campana del costat de la caixa...

I un altre au revoire (sense voler-ho, el més especial de tots) per aquest vespre que escric amb bona lletra a les últimes pàgines de la meva llibreta de tapes vermelles.  

...

tout ça va me manquer... mais il faut rentrer. 

GAME OVER

PLAY AGAIN? 

hoegaarden, o repàs de quinze dies.

Un dels avantatges d'adaptar-se una mica a l'horari francès és que pots quedar a les nou del vespre per fer una cervesa havent sopat i a quarts de dotze ser a casa tranquil·lament sense por de morir-te de son l'endemà al matí per haver quedat per fer una cervesa entre setmana. I si la cervesa en realitat són dues (de les petites, mare) i a més són Hoegaardens belgues, i te les prens amb bona companyia i en un bar amagat i la mar de xulo, la cosa és encara millor. Que guai.

Dies, molts dies feia que no escrivia, setmanes feia aquesta vegada. Però no és que no tingués coses per explicar, el problema és que les coses m'han ocupat tot el temps i no me n'ha quedat per escriure. Que guai.

La repassada cronològica resumida d'aquestes dues setmanes seria més o menys això:

Divendres 23 d'octubre: en cotxe cap a Jouques per anar a passar un cap de setmana amb tot de gent diferent, de països diferents i d'estils diferents units per dues coses: en Pasquis i les ganes de passar un cap de setmana sense fer res més que... aviam com va anar la cosa.... menjar, beure, dormir, menjar, jugar a cartes, menjar, passejar, menjar, jugar a cartes, beure, beure, jugar amb papers enganxats al front, beure, dormir, dormir, menjar, i tornar cap a casa. Tot això adornat amb converses de totes classes amb francesos, anglesos, alemanys, belgues, americans, suissos... que tant podien ser en francès, com en anglès, com en castellà, com en català (aquestes últimes curiosament amb una americana). A la foto es pot apreciar la patxorra regnant del cap de setmana.

La setmana de després va ser estranya, en part degut al descol·locament del cap de setmana. però també degut a la tesi de la Claire el dimarts (amb el corresponent sopar amb ampolles de vi bo) i estic segura que a alguna cosa més que ara mateix no sóc capaç de recordar. Però així sense saber ben bé com vaig arribar a divendres, i pel camí ja em vaig ben organitzar el cap de setmana, no fos cas que tingués temps d'avorrir-me.

Dissabte sortida cultural a Narbonne. Bueno, cultural... diguem que un anglès, un polonès, dues angleses més i jo vam anar a passar el dia a Narbonne a veure què hi havia de bo. Una bona mescla de gent, una ciutat petita però amb racons prou xulos, i un dia parlant només anglès i aprenent a pronunciar bé "sheet" i "shit" per evitar confusions absurdes i que el dia que vagi a Anglaterra no em toqui dormir al femer. Aquí, els anglesos (Jon, Jordana i Hannah) a davant del mercat, i més avall el polonès (Kamil) fent fotos de totes les coses velles que vèiem.

I diumenge, "ont'e vaig? a la muntanyaaa!!". El despertador sona abans de les sis i miraculosament m'aixeco (això entre setmana és vachement impossible). Carretera direcció Ganges i després una bona estona de rallies per carreteres de santa pellaia franceses per arribar a l'Estréchure, un poblet petiiit perdut enmig del massís de les Cevénnes, les muntanyes més altes que hi ha per aquí a prop, per anar a una excursió organitzada i guiada i alimentada d'una mena de Fira de l'Excursionisme. La mar de bé: sense haver de trencar-me la closa d'on anar i per on passar i sense haver d'endur-me el menjar de casa. Vint-i-pico quilòmetres amb vint-i-pico persones que el més jove em treia deu anys i el més gran més de quaranta. Un dia en francès caminant per pistes i per corriols de caçadors, primer collint castanyes i al final esquivant-les. Mai a la meva vida havia vist tants castanyers en un sol dia. No és pas estrany que aquí les castanyes se les mengin torrades i hasta bullides, ni que en facin licor i també una mena de "nocilla" molt dolça que només té gust de sucre, no pas de castanya. Aquí una part dels caminadors enmig d'una mooooooolt petita part dels castanyers del dia.

Diumenge al vespre de cansament (la falta d'entreno és el que té)

Dilluns al vespre de bugaderia (a això sí que no m'hi acostumo, no)

Dimarts al vespre de quizz (amb derrota humiliant dels Toyos... aviam si dimarts que ve ho arreglem)

Dimecres al vespre de futbol (com a excusa per cerveses) i de skype.

Dijous al vespre de cervesa i de blog  (per fi).

...

i demà divendres al vespre de concert!!! La Laura, la Raquel, en Jordi, jo... i l'Olivia Ruiz. Bé, i suposo que molta altra gent per acabar d'omplir el pavelló aquest de Montpellier. Però la resta de gent em seran igual, perquè jo hi tindré a tots els que hi volia tenir.

I bueno... això que pretenia ser un resum al final no ho ha estat tant... però ja em sol passar això, no és pas estrany, per tant deu ser bon senyal :D

À bientôt, j'espère!!