dilluns, 28 de setembre del 2009

Granadaaaa, tierrrra soñññada por miiii....

bueno, soñada soñada ben bé no, però allà estaré d'aquí a poc més de 34 hores, i abans he de fer una pila de coses!! rentar els plats de sopar, preparar la maleta per passar tres dies a Granada, dos a Cassà i un altre fent gestions per Cerdanyola i rodalies, dormir, aixecar-me (amb l'esforç que això suposa), fotre'm una dutxa freda (no pas per gust, sinó perquè fa una setmana que no tinc aigua calenta), treballar tota la journée, menjar i beure algo a la despedida de l'Aitziber al laboratori, pujar al cotxe i fer uns 270 kms fins a casa, sopar, dormir i aixecar-me moooolt aviat per agafar un avió a quarts de set del dematí, i trobar-me a Granada als meus companys de laboratori per gaudir de tres dies de sentir xerrades més o menys interessants de gent que parla de ciència. L'objectiu? Aprendre-hi alguna cosa i passar-m'ho bé, clar!! I espero no passar gaire calor, que els últims quatre o cinc cops que he anat a Andalusia (i els únics) sempre ha estat a l'estiu i sempre m'hi he mort de calor i no en tinc massa bon record... aviam si aquest cop canvia la cosa!

Per la resta... un dilluns normal que ha seguit a un cap de setmana molt ben aprofitat: dijous un sopar al meu pis amb tres persones i només dues cadires, fuet, llangonissa, pa amb tomata i dues molt bones companyies; divendres una cervesa en ambient internacional que es va allargar fins força tard per ser a França; dissabte un aniversari d'una francesa la mar de maca amb tot de francesos i franceses que per sort també parlaven anglès; i diumenge a la tarda, per descansar, una bona passejada per una de les platges eternament llargues que hi ha per aquí a prop i un bon bany en un mar que semblava una bassa d'oli a l'hora aquella que el sol i la gent ja fa estona que se'n van anant. Sí, un bany, perquè resulta que aquí encara fa calor casi d'estiu i l'aigua està la mar de calenta! Alguna cosa bona havien de tenir aquestes costes, no? ja que les platges són així d'avorrides i no tenen res més que sorra, metres i metres i quilòmetres de sorra.

O sigui que sí, ho reconec, aquest era un post perfectament prescindible i mancat de tota mena de gràcia i d'interès, però és part de mi, i aquí ho deixo, segurament fins que torni de Granada... o fins que ja torni a ser a la France.

À bientôt!!

diumenge, 20 de setembre del 2009

moi, j'avait besoin de regarder au loin.

El temps passa ràpid. Així, sense adonar-me'n, ja fa tres setmanes que sóc a la France.

Cada dia entenc més bé els francesos, hasta entenc els locutors de la radio moltes vegades! Els de la tele no, clar, però es el que té no tenir tele, que a hores d'ara encara no he vist ni cinc minuts de tele francesa. Tot i això em segueix costant déu i ajuda articular més de dues frases seguides en aquest coi d'idioma. Però bueno, com a mínim quan ho intento sembla que m'entenen, que és l'important!

Cada dia conec més bé la ciutat, i m'agrada! Avui he anat a voltar i perdre'm pel centre sense el mapa i he sabut tornar a casa! He descobert que és un avantatge que els diumenges no hi hagi ni cristo pel carrer i que la meitat de bars i restaurants siguin tancats: pots passejar pels carrers tranquil·lament i observar això, els carrers, no pas els aparadors. A més, he descobert que els diumenges al soir (entengui's entre 7 i 9 del vespre) a fora La Pleine Lune (entengui's el bar guai que tinc al costat de casa) hi ha la Gipsy Jazz Session, i sona molt bé!


Cada dia conec a més gent aquí, que no vol dir d'aquí: en Pascal (Pasquis pels amics), un noi que no em va voler de companya de pis (sort, perquè ara això d'estar sola no ho canviaria pas) em sembla que té muntada una mena d'ONG d'acollida als estrangers acabats d'arribar. Per diferents vies de connexió que no vaig entendre, el dissabte passat jo i la Laura (sí, la meva germana va passar el cap de setmana aquí després que els meus pares i l'Agustí marxessin sense ella) vàrem anar a fer una cervesa amb una colla de gent curiosa: hi havia en Pasquis i un parell d'amics seus francesos poc parladors, tres o quatre alemanys (una de les quals al febrer ve a Girona a ensenyar alemany), dos o tres anglesos molt anglesos i un americà de Texas que dóna classes d'anglès a la universitat de Montpellier i fa un màster en fonètica francesa i espanyola. Curiós, no? A més, el dimarts era l'aniversari de la Melany (la germana de la meva companya de laboratori i amb qui m'hi entenc molt bé) i vaig anar a casa seva a un apéro, una mena d'aperitiu d'havent sopat que es veu que aquí s'estila molt però que tampoc no vaig acabar d'entendre. Alla hi vaig conèixer més gent, dels quals la més simpàtica era una luxemburguesa filla de portuguesos que fa quatre anys que viu a Montpellier. Per això...

Cada dia veig més clar que els francesos són gent avorrida, com peixos bullits, que sembla que la sang els hi circuli més a poc a poc del normal. A més, molts no tenen cap intenció de parlar cap idioma que no sigui el seu (es veu que és tan complicat el francès que com que gasten tantes energies per aprendre'l bé llavors no els en queden per aprendre altres idiomes. Paraula d'un francès). A part d'això, però, tampoc no tenen cap intenció de fer cap esforç per comunicar-se amb algú que realment està fent un esforç per parlar el seu coi d'idioma (vegeu l'amic cansat de la Melany que parlava poc però quan ho feia era a una velocitat estratosfèrica i amb una vocalització inapreciable que jo no entenia ben res i ell no s'hi matava pas per què ho entengués, perquè estava cansat, clar).


I amb tot això, ja m'han passat tres setmanes a Montpellier, tot un rècord per mi. Però no pas de temps passat fora de casa, sinó de temps passat dins una ciutat!! No he tingut mai claustrofòbia, però segurament es deu assemblar molt al que sentia jo a finals de setmana. Necessitava aire de bosc, necessitava silenci de bosc, necessitava aixecar la vista i poder mirar lluny, veure muntanyes, veure l'horitzó. Per això vaig agafar la meva última adquisició bibliogràfica “Topoguides: L'Herault à pied. Du Haut Languedoc à la Meditérranée”, vaig buscar alguna ruta circular de tres o quatre hores que no fos gaire lluny d'aquí i el dissabte havent dinat vaig posar rumb a St. Guilhem le Desert, un poblet petit, arreglat i mooolt turístic. Tot i que vaig sense GPS però amb un fantàstic i tradicional mapa de carreteres, trobar el poble va ser fàcil; lo complicat va ser sortir de la ciutat pel lloc indicat!! Corroboro la opinió que ja havia sentit a altra gent: les carreteres franceses estan molt bé però les indicacions estan fatal! Coi, quina mà de voltes que vaig fer! En cap moment vaig estar perduda, però era incapaç d'anar a buscar la carretera que volia. Al final me'n vaig sortir i en poca estona vaig arribar a puesto, vaig deixar el cotxe en un racó que vaig trobar (i gratis, tu!) i vaig començar a travessar el poble buscant la plaça des d'on començava l'itinerari senyalizat. I mentre admirava la bellesa del poble, oh! Sorpresa! Una cara coneguda! (en aquest poblutxo de qui sap on?) Doncs sí, vaig trobar en Pasquis, que resulta que estava fent tasques d'ONG i portava a fer el turista a una excompanya de pis anglesa i les seves amigues que havien vingut de visita. Visca les casualitats. I bé, sense entretenir-me més, vaig anar a buscar el camí per anar pel cirque de l'Infernet i les Fennestrettes. Muntanyes de 400-500 metres de roques sedimentàries amb vegetació seca i de poca alçària perquè hi sol fer molta tramuntana aquí. Només hi creixen pins més alts al vessant sud. Curiós, no? Sobre el paper havien de ser tres hores i mitja però a la pràctica varen ser menys de tres (els francesos deuen caminar molt a poc a poc) tot i parar a fer fotos i videos i recular a buscar la guia que m'havia deixat en algun lloc mentre feia una foto i que unes dones que havia adelantat feia molta estona havien trobat.


Va ser una bona tarda. Vaig trobar el que necessitava: sol, aire, silenci, vent, arbres, pedres, vistes, muntanyes, horitzó... i jo. Sí, va ser una bona tarda. I ara ja tinc la guia a punt per anar a fer una ruta un xiiiic més llarga (5 hores i mitja sobre el paper) pels voltants del Lac du Salagou. Promet ser xula, aviam si fa bon temps el cap de setmana que ve... :)


I res, aquí us deixo un parell de fotos de l'excursió i una cançó que m'encanta, és molt estúpida però m'encanta. És d'un tal Bénabar, que sona prou bé però que segur que és un francès peix bullit amb lentitud sanguínia.




Au! À bientôt!!

dimarts, 8 de setembre del 2009

Matik Laverie

Així és com es diu el senyal wifi que rebo ara mateix, i aquest és el nom de la bugaderia on ara mateix estic esperant que la rentadora número 2 acabi de donar totes les voltes necessàries per deixar ben neta la roba de tots aquests dies. Sí, fins avui no he rentat roba, però és que abans havia de trobar la bugaderia! Bueno, primer vaig trobar la que se suposa que l'amo del meu pis acostuma a anar, però la veritat, allò semblava un cau de rates amb rentadores escatxarrades i rovellades de tot arreu. Allà hi poses la roba i potser et surt feta una catifa de tots colors! O sigui que he decidit que val la pena caminar un quart d'hora per venir fins a aquesta: nova de trinca i amb wifi i tot! I aquí estic, esperant. Per cert, Algú sap perquè de tant en tant les rentadores deixen de donar voltes i llavors s'hi tornen posar? És per tocar la pera i fer-te creure que ja estan? Que la roba si està parada no es rentaaaa!!!

Bueno, rentadores a part, ara tinc ganes d'explicar el que m'ha passat aquesta tarda, tot just fa una estona. Abans de res però, haig de tornar a parlar de rentadores perquè haig de dir que aquesta bugaderia és a prop de l'estació de tramvia on baixo per anar al pis, amb la qual cosa he anat i tornat pel mateix camí dues vegades en poca estona aquesta tarda-vespre. Doncs això, explico. Jo anava caminant feliçment pel Boulevard Gambetta (un carrer d'aceres amples on mentre camines la densitat de població àrab va augmentant respecte la europea) i anava pensant en les meves coses (mai no en trec res de bo, però un asseguro que sempre en penso de coses). Portava, bé, porto, una samarreta sense mànigues i uns texans, així molt del meu estil. Doncs jo anava tirant i un noi, àrab evidentment, que venia en sentit contrari, quan era a uns dos metres de mi em diu algo com "txifequaduspo?". Clar, jo de primeres no l'he entès, però llavors amb voluntat he vist que em preguntava que quin esport feia (em sembla que s'escriuria "tu fais quoi du sport?"). Amb el meu super francès li contesto que ara no en faig pas d'esport, però que abans havia fet atletisme (és el que té haver parlat de coses xorres com aquesta a les classes de francès de nivell bàsic, que aquest tipus de frase te l'acabes aprenent de memòria i no cal processar res). Total, que em contesta algo com "ah, ja ho he vist que feies esport només de mirar-te". I res, li ric i me'n vaig.

Fins aquí tot bé, una anècdota que podria haver explicat, o no, però que tampoc no és allò que diguis "uala!" perquè sí, ja ho sé que pel físic se'm nota que he fet esport, no cal ser un gran observador. I mentre encara reia interiorment del comentari del noi, arribo al pis, agafo la roba, el detergent, el suavitzant i a desfer el camí. I oh! Sorpresa! Només arribar al Boulevard Gambetta em trobo, uns metres més enllà, que ja casi no ens creuàvem, el mateix noi del txifequaduspo?, que també desfeia el seu camí en sentit contrari al meu. Jo, simpàtica, el saludo somrient, sempre fa gràcia trobar-se algú "conegut" en una ciutat de desconeguts. Llavors ell sí que recula, se m'acosta i em deixa anar tota una frase en francès així baix baix i a tota llet que no he entès ni mitja paraula. Al moment m'ha semblat com aquells lateros de plaça catalunya a barcelona, que després de dir en veu alta "cerveza, cerveza" quan els passes pel costat et diuen tot baix baix "hachís, coca, speed". Però no, no m'oferia pas drogues. Quan ha vist clar que no l'entenia, s'ha tret el mobil de la butxaca i llavors sí que l'he entès. Bueno, ben bé del tot encara no, perquè no sé si em demanava el meu telèfon o si volia que jo m'apuntés el seu. Total, que li he dit que no. I va i em pregunta "pour quoi?" Coi! Aquí sí que no tenia frase pre-apresa a classe! Per tant, li he contestat que Perquè no. I punt. Home! Què volia que li digués? Que perquè ell era un noi àrab baixet i esbarregat i jo vivia sola en una ciutat on no conec casi ningú? Au, va! Que el meu francès no arriba tan lluny!!

I bé, aquesta és la batalleta del dia. Bueno, sumada a imatges curioses com uns xinos portant sobre una bicicleta estil bicing de barcelona (atenció!) dos somiers i dos matalassos!! Si és que són més apanyats aquests orientals...!!

Bueno, la rentadora i la secadora ja han acabat, per fi. Me'n vaig a veure si el gitano major de la casa de gitanos que hi ha al meu carrer encara és a fora amb la cadira prenent la fresca i li dic "bon soir" per tercer cop aquesta tarda. No, si aviat coneixeré tot el veïnat!


I per si encara no he respost a la pregunta de què tal estic per aquí diré que très bien, que aquesta ciutat m'està regalant un piló de coses i moments boníssims. ¡Si hasta m'ha regalat un concert de l'Olivia Ruiz d'aquí un parell de mesos! Bueno, regalat no, que l'entrada la pagaré... però a hores d'ara encara no he vist enlloc de la ciutat cap altre cartell anunciant el concert que el que vaig veure diumenge al matí quan vaig anar al mercat que fan cada dia a la placeta del bar La Pleine Lune a comprar verdures i formatge.

divendres, 4 de setembre del 2009

curiosos cercles casuals

Dissabte tarda: primer contacte a peu per Montpellier: del carrer estret del pis anem a parar a una placeta amb un bar curiós amb força ambient que em crida l"atenció: La Pleine Lune. "Ja hi vindré aviam què tal" comento a la Raquel.

Dimecres tarda: la Sara, la noia que m'ensenya al laboratori, francesa que fa poc que ha tornat d'estar quatre anys a Londres, em convida a sopar a casa seva amb la seva germana petita que ha estat un any a Barcelona i que parla castellà.

Dimecres vespre: entro en aquest blog per primer cop en molts dies i m'adono que amb tant d'atabalament i canvis m'havia desorientat i no sabia que avui era lluna plena.

Dijous vespre: sopar a casa la Sara amb dues perfectes desconegudes que m'han fet sentir com a casa. Dues germanes que han estat soles en països estranys i que saben què ha representat per mi aquest gest. Dues noies amables, alegres i tranquil·les amb qui m'ha encantat compartir unes hores, un sopar, un vi blanc i unes converses que passaven del francès a l'anglès i al castellà sense cap mena de premeditació. Una caminada fins a casa la Melany, la germana petita, un número de telèfon guardat i un "au revoire" que estic segura que es complirà.


I caminant i conversant pel centre de Montpellier en una nit de lluna plena d'estiu, passant per places i placetes amb terrasses i terrassetes, tot conversant d'això i d'allò amb una persona que tres hores abans no coneixia de res, m'ha parlat d'un bar que hi ha en una placeta, un dels pocs bars de la ciutat on encara fan música en directe sans payer: La Pleine Lune.


Avui me'n vaig a dormir amb un somriure enorme i amb la certesa de saber que no en faré prou amb un full de la llibreta.



La Pleine Lune c'est LE bar de Montpellier au coeur de Figuerolles mais c'est aussi des concerts, des spectacles, des expositions, des gens qui servent, des gens qui boivent, des gens qui gueulent, des gens qui rient, des gens qui passent, des gens qui s'arrêtent, des gens qui s'embrassent, des gens qui reboivent encore... et cela tous les jours de la semaine de 8h00 à 01h00 sauf le lundi 17h30 - 1h00 ! (www.lapleinelune.fr)

dimarts, 1 de setembre del 2009

une nouvelle feuille de mon cahier

Feia molts dies que no escrivia aquí, si em descuido passa un mes sencer. I no escrivia no pas perquè no em passessin coses i no sapigués què escriure, sinó perquè me n'han passat tantes que no he tingut ni temps d'assimilar-les, doncs podeu comptar que encara menys d'escriure-les.

He passat estrès al laboratori tot i estar sense "jefa". He passat unes vacances curtes però molt ben aprofitades (no sé com m'ho faig, però des que tinc vacances curtes sempre les espremo del tot) i ara estic passant uns dies de transició acostumant-me a viure sola en un país proper però estrany.

Les vacances han sigut l'òstia, però ara ja em sembla que siguin lluny lluny. Fa només una setmana acabava d'aterrar l'avió que em va tornar d'Eivissa cap a casa. La millor amfitriona de la història va rebre a les dues fantàstiques companyes de fatigues i a mi, ens va instal·lar al cor de l'illa i en poc més de tres dies la vàrem voltar de dalt a baix i d'esquerra a dreta, amb nit a Pacha Ibiza inclosa, tu! Qui m'ho havia de dir! Haig de dir, però, que vàrem entrar gratis i que era la festa flower power i la música era, si més no, música, perquè en altres circumstàncies no us penseu pas trobar-m'hi allà dins, no. Segur que podria trobar fotos més maques d'Eivissa però la primera és l'única que tinc que hi sortiu totes tres, i la segona... és que m'encanta!




Els altres dies de vacances en què vaig tenir la sort de no haver d'anar al laboratori varen ser molt productius: en vaig treure, entre altres estones moments per recordar, dues muntanyes pendents des de feia massa temps.

Bastiments amb la Maria dels bombers (amb pic de freser de propina)

i el Puisgacalm amb en Marc i la Maria dels gots.


De fet la cosa va anar al revés: primer van ser les muntanyes i després Eivissa. I va ser tornar de l'illa i al cap de tres dies, sense ser ben conscient de tot plegat, agafar cotxe, bàrtuls, Raquel i anar direcció Montpellier a encetar un full nou de la llibreta de la meva vida. Perquè (ara mateix me n'acabo d'adonar) la meva vida no és un llibre, és una llibreta d'aquelles de tapes vermelles, espiral negra i fulls blancs, blancs sense cap ratlla que marqui per on escriure, sense cap marge que posi els límits, que vaig escrivint amb un llapis de mines de color negre, així fluixet, no fos cas que traspassés el paper, i sense que ningú m'hagi dit què s'hi ha d'acabar llegint.

Osti, quina anada d'olla més monumental acabo d'escriure. Suposo que és culpa (o gràcies a) aquests dies que porto aquí. Vaig arribar dissabte amb la Raquel, i el cap de setmana em va servir per instal·lar-me, situar-me en el plànol i adonar-me de tot el que representa i pot representar aquesta nova aventura, per començar a intuir que potser amb un full de la llibreta no en faré prou per escriure-ho tot. Gràcies Raquel per la companyia, per l'amistat, per la mirada clara i per la conversa.

I la Raquel se'n va anar, i el pis es va buidar, i la Gemma va calçar-se les espardenyes i se'n va anar cap al laboratori on l'esperava un "jefe" que parla de ciència en anglès, i unes companyes que parlen de vés a saber què en francès. Sí, siguem realistes, el meu francès dóna per anar al súper i als restaurants i per comprar bitllets de tren, però quan és hora de mantenir una conversa no hi ha pas manera, i si es tracta d'entendre la conversa dels altres... ni us ho explico!! Però bé, sort que el meu jo interior és prou simpàtic i em dóna conversa i així no m'avorreixo quan dinant ni tan sols intueixo de què parlen els que m'acompanyen. Però bueno, a poc a poc, que tot just fa dos dies que sóc aquí... amb una mica de sort l'oïda encara se'm deu haver d'acostumar a l'idioma (sí, és per animar-me, pensament positiu)

Però deixant de banda els francesos amb qui la comunicació és complicada perquè jo no sé gaire francès i ells no saben gaire anglès (i si el saben, ho dissimulen molt bé, perquè no diuen més de quatre paraules seguides si saben que els entenc en francès), la resta està anant prou bé. Bueno, dels experiments no en parlaré pas, però sí del jefe americà sarcàstic amb qui em sembla que ens entenem prou bé, i de la companya que m'ensenya les coses que he vingut a apendre, que parla anglès perfectament i que és la mar d'agradable i maca, la Sara.

I del pis... doncs "para muestra un botón", que diuen. Voici mon appartement à Montpellier:


Sí, això seria tot el pis. Bueno, aquí no es veu l'habitació-altillo des d'on és feta la foto, ni la cuina ni el labavo, que queden just a sota, però seria bàsicament això. El noi que ha marxat tres mesos i que me l'ha llogat és un pihippie de manual: perquè té llibres de feng shui i ulleres marca diesel, perquè té un tamboret de barra de bar i un puff gegant però no té ni taula ni cadires (ni una!), perquè té una magatzem de flors de bach i un ukulele ben nou, perquè té un balancí molt maco però trencat per decorar un pis minúscul que, mai millor dit, fa més nosa que servei, perquè a la nevera (mitja nevera) hi havia 9 pots de ketxups mostasses i maioneses oberts i uns petitsuis caducats de l'abril, i, sobretot, perquè el pis està en un barri, segons la seva descripció "super sympa". La veritat és que el carrer és la mar de tranquil, un carrer estret sense voreres, en el que sembla un poble petit absorvit per la ciutat fa 50 anys (o més!). La sorpresa te la trobes quan surts del microbarri i trobes que la placeta i la plaça més properes i els quatre carrers del voltant són una mescla entre el Raval de Barcelona i un mercat de qualsevol ciutat del nord d'Àfrica: tot són carnisseries Halal, pastisseries que venen pastes de pistatxo i semblants, bazars que venen catximbes i catifes, homes que venen julivert i menta pel carrer i barberies obertes a totes hores. I pel carrer les orelles s'estranyen perquè senten més àrab que francès. Curiós, no deixa de ser curiós. I llavors camines fins al proper carrer i tot torna a afrancesar-se, o a europeitzar-se, o a desafricanitzar-se, o com coi n'hi vulgueu dir de la disminució de la densitat de població nord-africana que, com que viu i treballa a França, és població francesa, vulguin o no vulguin uns i altres. Bé, jo mentrestant seguiré pensant que tothom pot viure allà on més de gust li vingui mentre no molesti als altres, i segons l'hora i les ganes passaré per uns carrers o uns altres per tornar a casa quan vingui de treballar o de descobrir aquesta ciutat que, pel poc que l'he voltada, de moment ja m'ha ensenyat que promet.


Bueeeeno, i això seria més o menys tot el que el meu caparró tenia ganes de dir avui. I per als que hagueu tingut la paciència i la voluntat de llegir fins aquí baix de tot, una noticia: fa tres dies que sóc aquí i demà ja tinc un sopar! jajjjaa Sí, resulta que la avui companya simpàtica i amable que m'ensenya les coses i que parla anglès, sense que jo m'ho esperés per res del món perquè casibé només haviem parlat de feina, doncs avui em ve i em pregunta si tinc algo a fer demà al vespre. Clar, evidentment que no tenia res a fer (perquè anar a mirar on coi és la bugaderia i posar una rentadora pot esperar fins divendres) i m'ha convidat a sopar amb la seva germana que resulta que ha viscut dos anys a Barcelona i un blablabla que no he acabat d'entendre per culpa de l'emoció de la sorpresa però que demà descobriré. Total, que moltes gràcies Sara per fer-me sentir acollida en un país estrany que parleu un idioma que casi no entenc, que dineu a les dotze i que tanqueu les botigues a quarts de set.