Avui he menjat peix per sopar. Seitons concretament. Catorze per ser més exactes. Acompanyats de sopa de carbassó de la mare, de la primera tomata de pera de l'hort del pare, i de la Laura. La Laura també ha sopat amb mi i els seitons, vull dir.
Els he anat a comprar a la peixateria "el llamàntol crazy", els que cada dos per tres m'etiqueten en fotos de peix i marisc al facebook. Són la mar de simpàtics i amables, el típic negoci de poble. Només entrar-hi, després d'un mes de no passar per allà m'han rebut amb un "hola Gemma" digne d'admirar.
Mentre ella em netejava el peix, ell m'ha dit "has vist quina bèstia he portat avui?", assenyalant-me la peixera on hi sol tenir crustacis d'aquests grans i vius. A dins hi havia tres especímens petits i un de bastant més gran. Eren llamàntols. Els petits es veu que pesaven mig quilo i venien del Canadà, però els gran, la bèstia en qüestió, era de la terra (bueno, del mar, però del d'aquí) i pesava tres quilos. Es veu que el càlcul ràpid és un quilo cada deu anys per tant la bèstia parda ha resultat tenir trenta anys. Trenta! Com que estava una mica adormida he tardat a ser conscient que aquell crustaci feia més temps que era al món que no pas jo. Trenta anys per tres quilos de closca i carn. I ara era a la peixera a punt per què algú el fotés a la cassola (previ pagament de vés a saber quants diners) i se'l cruspís en no gaire estona. Trenta anys lluitant per sobreviure i total al final acabar a la cassola; quina trista vida la del llamàntol de la peixera. Oh! i lo millor és que hi havia un home que li ha preguntat a en Manel quants anys vivien aquests animals i es veu que n'havia vist que feien set i vuit quilos. O sigui que amb el càlcul ràpid vol dir que tenien setanta o vuitanta anys!! Maaaare de déu!! I això la gent té valor per menjar-s'ho tan tranquil·lament?? Que ha costat vuitanta anys fer-ho!!
I bueno, jo em pregunto: aquests trenta, vuitanta, o els anys que siguin... què coi fot un llamàntol a mar tants anys?? Vull dir, que aquests no van a la guarderia, ni aprenen a llegir, ni es treuen el carnet de cotxe, ni pateixen amb hipoteques, ni han d'anar a casaments, ni s'han de posar dentadures postisses... què fas tota una vida a sota el mar? Osti, que avorrit ser un llamàntol. Perquè clar, si ets tortuga vius molts anys però almenys viatges molts quilòmetres i veus llocs nous però... un llamàntol què fa? Algú ha sentit mai a parlar de les rutes migratòries dels llamàntols? No, si potser hasta els fan un favor pescant-los, així els alliberen d'aquest avorriment de vida. Clar, deu ser això el que pensa la gent quan es cruspeix tan tranquil·lament un crustaci que li dobla l'edat. Sinó, no ho puc entendre. Que algú m'ho expliqui, sisplau.
