Sí, gent. Un altre cop. Jo ja em pensava que no hi tornaria mai més... i mira. Ho he de reconèixer: he tornat saltar amb perxa en competició oficial. Amb el top vermell del geieg i amb una perxa entre les mans, el diumenge de pasqua vaig anar a jugar a Castellar del Vallès.
Perquè no vaig anar a competir. No. No es pot anar a competir quan fa més d'un any que no entrenes, quan fa més d'un any que no saltes per sobre d'un llistó. O sigui que la meva intenció aquell matí era agafar una perxa qualsevol per passar, sense doblegar-la, per sobre d'algunes alçades (ridiculotes per la Gemma de quan competia) que fossin suficients per aconseguir alguns punts pel club. Més que res per fer un favor a les companyes. Res més.
O sigui que vaig arribar l'última a la pista, xerrant amb l'un i amb l'altre, (ja ho tinc això), vaig escalfar lo mínim mínim mínim per no esgotar-me abans d'hora (és que quan un no entrena ha de ser conscient que es cansa moltííssim més fent el que abans eren xorrades), vaig inventar-me des d'on corria, (uns 13 metres, no ens passéssim), vaig inventar-me quina perxa agafava (la de la Mònica, la meva companya de club) i vaig posar-me a jugar. I jugant jugant vaig anar passant llistons, com aquell qui passa a l'altre costat del riu. Però la perxa era tan toveta que es doblegava una mica i... jugant jugant, agafant cada cop una mica més alt... va resultar que la dita de "quien tuvo, retuvo" es va demostrar certa.
Sense rumiar-ho gens, corria (un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, VUIT!), clavava la perxa amb els braços al cel i m'enlairava de terra agafada a un tub de fibra de vidre que, mentre es doblegava, em deixava temps de fer uns gestos que es veu que encara no he oblidat. Sense rumiar-ho gens. Sense ni pensar per un moment què havia de fer, ni com ho havia de fer. Només deixant que la memòria mecànica sortís un altre cop, després de... casi quatre anys de no saltar doblegant una perxa. No, segurament no vaig saltar molt bé (n'havia sabut mai de saltar molt bé?) però tampoc no ho devia fer molt malament, perquè per saltar amb vuit passos de carrera, sense claus, amb una 3,70-59 i després de tant de temps... no està malament saltar tres metrillos, no?
Les noies que competien amb mi (perquè elles sí que competien) es devien pensar que me'n fotia d'elles... ja em sap greu, de veritat. La primera sorpresa en veure que anava passant alçades vaig ser jo. I la primera sorpresa en veure que guanyava la prova i feia tots els punts possibles pel club també vaig ser jo...
I què passa després d'un matí com aquest? Que t'adones que t'ho passes molt bé jugant amb una perxa. Jugant. I que t'adones que no tornaries a competir. Que no tornaries a entrenar. Que no tornaries a barallar-te amb la perxa entreno rere entreno, campionat rere campionat, per veure qui pot més. Que tot allò ja va passar, i que ara toca riure després de passar cada llistó, i sobretot riure abans d'intentar passar-los.
I què més passa després d'un matí com aquest? Que n'hi ha d'haver un altre. que el club no pot desaprofitar aquest fitxatge sorpresa!! :P I la Gemma no pot evitar tenir ganes de tornar a jugar una altra estona, amb el top del geieg, amb els jutges posant el llistó, i esperant les sensacions que vénen soles en aixecar el peu esquerre de terra, amb les mans ben agafades a la perxa.
Diumenge 10 de maig, 17:15, Castellar del Vallès.
Som-hi doncs!! Aaaaaaa jugarrrrr!!!
...
i un dimecres a la nit me'n vaig a dormir tard, després d'una conversa que no hauria volgut tenir, i amb una llàgrima, una bufanda, una abraçada (amb interrogant d'exclamació) i una frase:
la vida no és justa ni injusta.
la vida és innocent, i no sap a què juga.
i ara em ve molt bé deixar aquí una tonteria/filosofia que m'encanta.
per tu, i per tu, i per tu.
