diumenge, 29 de març del 2009

compensant

Premià de mar.
Diumenge al migdia.
Calçotada d'amics de la universitat.

Patates.
Berberetxos.
Calçots.
Salsa.
Pollastre.
Botifarra.
Xai.
Amanida.
Maduixes.
Pinya.
Plàtan.
Xocolata.
Pistatxos.
Cacauets.
Xocolata.
...
Camamilla!

Tipa.
Molt tipa.


Cerdanyola del Vallès.
Diumenge al vespre.
Per sort últimament he mirat la tele i tinc la solució a la nevera. Estic segura que heu vist l'anunci, però per si de cas us transcric el que diu:

Si el diumenge per dinar menges el triple del normal i et fa la sensació que encara l'endemà al dematí estaràs tipa, no et preocupis, no et sentis malament, perquè no passa res. Aquesta fartenega que t'has fotut no serà un problema per la teva salut, i sobretot no serà un trauma per la teva consciència. Només cal que al vespre per sopar et mengis un fantàstic iogurt dels nostres i ja està. Tot compensat. Així segur que no t'engreixes ben gens i aviat estàs tan mona com la Paz Vega. T'ho prometem.

Bé, aquest iogurt és gairebé el mateix de sempre, només li hem posat un parell de vitamines per poder-li canviar el nom. Però és la manera que se'ns ha acudit, ara que hi ha crisi, per mirar de vendre'n més. Perquè sabem del cert que les dones us sentiu fatal quan mengeu més del compte i que si trobeu alguna cosa que us faci sentir millor la comprareu. Perquè sou així d'estúpides i perquè us ho diu la Paz Vega.



I jo, com que sempre em crec el que em diuen per la tele (que si ho diuen per la tele deu ser que és veritat) els he fet cas i aquest vespre he compensat el dinar d'avui amb dos iogurts vitalinea compensa desnatado natural (per si de cas els de fruites no acaben de compensar ben bé del tot). Sí, a mi me daban dos. Ja us he dit que jo sempre em crec el que em diuen per la tele...

dijous, 26 de març del 2009

córrer sola

córrer, posar-se les bambes i córrer.
sola, així sola no em sento sola.

ho he intentat, però no ho sé explicar millor que ell:



Sol, així sol no em sento sol
Una forma ben senzilla
De repassar tot un dia
I corrent et sents millor
I respires molt més fort
I pensant en els problemes
Te n’oblides de les penes
 
Així sol no em sento sol
Si vull agafo drecera
I si vull faig marxa enrere
 
Una forma ben barata
De passar pel psiquiatre
Corrent quan es pon el sol


Amb ganes de ser la setmana que ve.
Amb ganes de tenir una hora més de llum.


dimarts, 24 de març del 2009

visca la primavera

Quan al teu voltant es respira la primavera dels sentits i tu trobes a faltar alguna cosa és quan s'escapa una llàgrima que rellisca fins que es fon amb el somriure més sincer.





Per cert, es busca picapedrer. Si poden ser dos, millor.
Interessats poseu-vos en contacte aquí o a Can Pixa.

dimarts, 17 de març del 2009

my saturday nights

L'altre dia rumiava, recordava els meus últims dissabtes a la nit, i em sorprenia en adonar-me de com han arribat a ser de diferents.

El primer saturdaynight de la llista és el que vaig passar a Barcelona amb totes les noies de la colla de la uni, primer a casa la Cris i després de festa fins a les tantes. Una nit genial amb la gent amb qui vaig compartir la carrera i que espero que em segueixin acompanyant molts anys més, encara que només ens veiem molt de tant en tant.

El segon dissabte a la nit va ser improvisat: sense saber ben bé com em vaig deixar enredar per la Raquel i vaig acabar a Platja d'Aro fent la pallassa fins a les tantíssimes i esmorzant una hamburguesa amb el fill de l'alcalde i els seus amics. Quines coses que tenen les discoteques, és ben bé...

La tercera nit de dissabte va ser de descans, perquè després de voltar per París tota la tarda bé que havíem de descansar per poder seguir voltant per París tot l'endemà! Una escapada organitzada des de feia temps amb uns grans companys de viatge: els amics del poble, la colla que s'ha anat fent aquests últims anys i amb qui espero seguir compartint viatges, sopars, converses i riures.


La quarta saturdaynight va ser molt especial: la vaig passar caminant, pujant una muntanya, sense més llum que la de la lluna que es reflectia en la neu. Senzillament impressionant. La companyia d'aquella nit tan diferent van ser gent que conec realment poc, gent nova amb qui comparteixo aquesta afició a la muntanya que estic descobrint. Gent estranya amb qui els silencis no són gens incòmodes, perfectes companys de viatge.


La cinquena nit de dissabte va ser aquest últim cap de setmana, i també va ser de descans. Descans merescut a Bellver de Cerdanya després d'un dia d'esquí amb la Núria, amb les orelles vermelles del sol i els ulls somrients d'alegria. Descans necessari abans d'un altre dia d'esquí amb la Núria, la Meritxell, l'Ester i tot un poti-poti curiós de gent amb qui vaig compartir el dia per casualitat. El resultat: les bateries esgotades però amb la sensació d'haver aprofitat totes les hores del cap de setmana fins l'últim segon.

La sisena nit de dissabte? Encara està per arribar però ja té bona pinta: Barcelona, Razzmatazz, Lagarto Amarillo. Sentir en directe cançons com aquesta amb una companyia més que boníssima promet ser una bona nit de dissabte.



Em sembla que aquests últims dissabtes a la nit no haurien estat millorables de cap manera. I potser semblarà una tonteria però ara m'adono de la sort que tinc de poder fer les coses que m'agraden i de poder-les compartir amb la gent que m'agrada. Són coses molt diferents. Són gents molt diferents. Però m'agraden. Què més es pot demanar?

divendres, 6 de març del 2009

és que cada dia igual!!

No ho entenc, us juro que no ho entenc, i estic segur que no ho entendré per temps que passi o per vegades que ella intenti explicar-me'n el motiu. El motiu de què? De fer-me treballar inútilment dia sí dia també. I no pas només un cop, no!! Dos, tres, quatre... i els que facin falta fins que se li acut fer-me cas d'una vegada, o fins que m'ignora completament. I cada dia és el mateix: al vespre em grapeja per programar-me a l'hora que li sembla adequada, que no és mai la mateixa, i després, quan és l'hora de la veritat, ni puuuuto cas! Mai! És impossible!! I mira que m'hi esforço!!

Quan arriba l'hora assenyalada començo la meva feina, amb veu fluixa però ferma, per no sobresaltar, tot i que estic segur que així ni el seu subconscient em sent. Al cap d'uns segons començo a cantar una mica més fort, però com que això tampoc no sol tenir èxit acabo cridant com un beneit fins que en algun moment té lloc alguna mena de resposta física per part d'ella (però llavors estic segur que fins i tot la veïna de dalt, la que es passeja tot el dia amb talons, em sent cridar). En aquest moment ja tremolo, perquè no sé mai què passarà. El que sí que sé és el que NO passarà: que em faci cas a la primera. Sovint el que fa és demanar-me, de males maneres, i amb els ulls jo diria que tancats, que m'esperi cinc minuts i ho torni a intentar, com si retrassar l'inevitable fos la solució. Però bé, jo sóc obedient i crec: m'espero cinc minuts i torno a interpretar la meva serenata. Cinc minuts, i cinc minuts més, i cinc minuts més, i cinc minuts més... i així fins que se li acut que potser acabarà arribant massa tard i acaba fent-me cas d'una vegada amb cara de pocs amics.

A vegades, però, la cosa va diferent: ella diu que ho ha fet adormida i que no se n'ha adonat però jo no encara no sé si creure-me-la. El cas és que em fa callar del tot, es gira i torna a fer això que fa sempre estirada al meu costat i que li deu agradar molt. Jo, com que ja he acabat la meva feina, em quedo tan tranquil. Tranquil fins que ella, per motius que desconec, acaba obrint els ulls. És llavors quan em mira, fa cara d'esglai i fot un salt del llit dels que no li veig fer mai quan jo canto. I després, evidentment, tot són presses i mala llet, i mecagu'mlous i ésquesócundesastres. Si m'hagués fet cas a la primera... però es veu que no n'és capaç, o això és el que diu.

Bé, tot i les adversitats, jo segueixo fent la meva feina cada matí, esperant que algun dia em faci feliç i obri els ulls per fer-me callar i ja no els torni a tancar. I espero que no em passi com a un dels meus predecessors de fa anys, que encara ara la companya d'habitació es capaç de cantar la seva serenata particular de cada matí, de cops que l'havia hagut de patir en silenci.





dimecres, 4 de març del 2009

Paco Rubiales

Ja sé que aquests dies no és ser gens original dedicar-li quatre línies però ara, després de tornar a riure a carcajades veient el "Rubianes Solamente", me n'han vingut ganes.

Aquest home és únic. No crec que mai més ningú sigui capaç de fer el mateix que ha fet ell. I si algú ho fa, haurà estat el segon, i això no té mèrit.

I com que les meves paraules no tenen cap gràcia al costat de les seves, jo ja callo:

el trabajar
el trabajar... ya saben ustedes, con todo lo que el trabajo conlleva: el trabajo dignifica al hombre, el trabajo te honra, el trabajo te realiza... el trabajo te pule, te abrillanta, te da esplendor... el trabajo es la ostia! el trabajo hasta te pone cachondo! hay que ver lo cachonda que va la gente a trabajar a las seis, siete y ocho de la mañana, todo el mundo cantando y bailando por la calle: vamos a trabajar, lala lalaaaa... ¿Dónde vais con esa marcha matinera?? a traaa baaaa jaaaaar!!