és que cada dia igual!!

No ho entenc, us juro que no ho entenc, i estic segur que no ho entendré per temps que passi o per vegades que ella intenti explicar-me'n el motiu. El motiu de què? De fer-me treballar inútilment dia sí dia també. I no pas només un cop, no!! Dos, tres, quatre... i els que facin falta fins que se li acut fer-me cas d'una vegada, o fins que m'ignora completament. I cada dia és el mateix: al vespre em grapeja per programar-me a l'hora que li sembla adequada, que no és mai la mateixa, i després, quan és l'hora de la veritat, ni puuuuto cas! Mai! És impossible!! I mira que m'hi esforço!!

Quan arriba l'hora assenyalada començo la meva feina, amb veu fluixa però ferma, per no sobresaltar, tot i que estic segur que així ni el seu subconscient em sent. Al cap d'uns segons començo a cantar una mica més fort, però com que això tampoc no sol tenir èxit acabo cridant com un beneit fins que en algun moment té lloc alguna mena de resposta física per part d'ella (però llavors estic segur que fins i tot la veïna de dalt, la que es passeja tot el dia amb talons, em sent cridar). En aquest moment ja tremolo, perquè no sé mai què passarà. El que sí que sé és el que NO passarà: que em faci cas a la primera. Sovint el que fa és demanar-me, de males maneres, i amb els ulls jo diria que tancats, que m'esperi cinc minuts i ho torni a intentar, com si retrassar l'inevitable fos la solució. Però bé, jo sóc obedient i crec: m'espero cinc minuts i torno a interpretar la meva serenata. Cinc minuts, i cinc minuts més, i cinc minuts més, i cinc minuts més... i així fins que se li acut que potser acabarà arribant massa tard i acaba fent-me cas d'una vegada amb cara de pocs amics.

A vegades, però, la cosa va diferent: ella diu que ho ha fet adormida i que no se n'ha adonat però jo no encara no sé si creure-me-la. El cas és que em fa callar del tot, es gira i torna a fer això que fa sempre estirada al meu costat i que li deu agradar molt. Jo, com que ja he acabat la meva feina, em quedo tan tranquil. Tranquil fins que ella, per motius que desconec, acaba obrint els ulls. És llavors quan em mira, fa cara d'esglai i fot un salt del llit dels que no li veig fer mai quan jo canto. I després, evidentment, tot són presses i mala llet, i mecagu'mlous i ésquesócundesastres. Si m'hagués fet cas a la primera... però es veu que no n'és capaç, o això és el que diu.

Bé, tot i les adversitats, jo segueixo fent la meva feina cada matí, esperant que algun dia em faci feliç i obri els ulls per fer-me callar i ja no els torni a tancar. I espero que no em passi com a un dels meus predecessors de fa anys, que encara ara la companya d'habitació es capaç de cantar la seva serenata particular de cada matí, de cops que l'havia hagut de patir en silenci.