Una setmana més tard del compte per culpa de la meteorologia, però finalment vaig saltar. Bé, de fet el que vaig fer va ser caure. Caure des de 4000 metres a través del cel de l'Empordà.
Avioneta sorollosa, arnés ajustat, monitor sosaines, fotògraf crack, cel blau, vent fort, mar a sota, muntanya a prop... i caure. Caure avall, cridant i obrint els ulls com mai, i emmagatzemant les imatges i les sensacions a 200 kms per hora. De cop un sotrac i calma. Paracaigudes, calma i silenci, planejant per sobre Empuriabrava, girant sobre un eix invisible, buscant on anar a caure, i emmagatzemant més imatges i sensacions. El terra acostant-se depressa, un aterratge de llibre i final del trajecte.
I després? Sensacions molt estranyes, de borratxera, de fumada o d'alguna cosa semblant. Les cames no coordinaven, les neurones no s'ordenaven. Va caldre ben bé mitja hora, una pepsi i unes pringles per tornar a ser jo, o alguna cosa que se li assemblava.
I avui, després de repassar-ho moltes vegades, he entès el perquè. Van ser només cinc minuts de caiguda però vaig captar tantes dades com en una setmana seguida i el meu processador no donava per més. Va ser l'excés d'informació el que em va emborratxar.
Quina sensació.
I ara, vistes les fotos, vist el video, un cop posat tot a lloc... no sóc capaç de descriure el salt en poques paraules. Per tant, faré servir les que em van sortir del cor en la borratxera després de caure:
osti met! quina xarbotada!
Avioneta sorollosa, arnés ajustat, monitor sosaines, fotògraf crack, cel blau, vent fort, mar a sota, muntanya a prop... i caure. Caure avall, cridant i obrint els ulls com mai, i emmagatzemant les imatges i les sensacions a 200 kms per hora. De cop un sotrac i calma. Paracaigudes, calma i silenci, planejant per sobre Empuriabrava, girant sobre un eix invisible, buscant on anar a caure, i emmagatzemant més imatges i sensacions. El terra acostant-se depressa, un aterratge de llibre i final del trajecte.
I després? Sensacions molt estranyes, de borratxera, de fumada o d'alguna cosa semblant. Les cames no coordinaven, les neurones no s'ordenaven. Va caldre ben bé mitja hora, una pepsi i unes pringles per tornar a ser jo, o alguna cosa que se li assemblava.
I avui, després de repassar-ho moltes vegades, he entès el perquè. Van ser només cinc minuts de caiguda però vaig captar tantes dades com en una setmana seguida i el meu processador no donava per més. Va ser l'excés d'informació el que em va emborratxar.
Quina sensació.
I ara, vistes les fotos, vist el video, un cop posat tot a lloc... no sóc capaç de descriure el salt en poques paraules. Per tant, faré servir les que em van sortir del cor en la borratxera després de caure:
osti met! quina xarbotada!
7 comentaris:
Quina passada! no m'estranya que acabessis flipada! jeje...
Veig que has ampliat el teu radi d'acció de les borratxeres, des de la tradicional taja a base de ratafia fins a la saturació neuronal d'informació... S'han d'anar experimentant noves modalitats, així m'agrada!
Per cert, no has ficat "LA" foto... ja saps de quina parlo. :-P I ara no intentis dissimular dient que era un sosaines...jeje
Siiiiiii!! jo també vull LA foto i així podem iniciar una secció de "parecidos razonables"!!
no, que sapigueu que NO penso posar LA foto. ja vaig fer prou posant-la al feisbuc! :P
Posa la foto de marres i no et facis pregar.
Hola, carinyu!
Si continues siguent tan tiquis-miquis amb els pobres tios, no et desfaràs mai de mi...
Aprén a veure'ls amb millors ulls i comparteix un batut de plàtan amb ells! Vinga, va!
Filomena dixit!! Escolta la veu de la sabiduria de la nostra gran amiga! jajajaja
Saps si hi ha monitores que siguin dones? és que si algun dia ho vull fer, no sé..., aquest contacte masculí per darrera...tant apretats...;P
Publica un comentari a l'entrada