Deu de maig. Diumenge serà deu de maig. Curioses casualitats, fa disset anys el deu de maig també va ser un diumenge... i aquell deu de maig del 92 va ser quan vaig tenir el meu primer contacte amb el cel.
Bé, amb el cel ben bé no, per sort, sinó que va ser amb el que diu que el cel és el seu reialme, amb aquell senyor de qui tothom parla, en qui tothom es caga, però que encara és l'hora d'ara que ningú l'ha vist mai tot i que diuen que sempre és a tot arreu.
Vestida amb un vestidet la mar de mono (no, no penso posar cap foto de la data en qüestió, ni pensaments), aquell dia em van portar a l'esglèsia perquè un senyor amb una camisa negra llarga fins als peus ens donés, a mi i a tot de nens i nenes de la meva edat, un tros de pa eixut i insípid que s'enganxava al paladar com una mala cosa. Després de la parafernàlia d'aixecar-se, asseure's, aixecar-se, asseure's, menjar pa en silenci, recitar poemes sense sentit i cantar cançons sense ritme definit, vam sortir tots a les escales de l'esglèsia i vam fer lo més divertit del dematí: jugar a canviar-nos cromos d'aquells que portaven el nostre nom i la data de l'event en lletres daurades. Això fins que els pares varen acabar la xerrera i se'ns van endur a dinar, convençuts (o no) que aquell dia els seus fills havien fet un pas molt important en la vida.
Casualitats de la vida, aquest diumenge deu de maig que s'acosta tindré una altra vegada una experiència amb el cel que, igual que la de fa disset anys, serà única i irrepetible i representarà un pas molt important en la meva vida. No, no em caso, no heu pas de patir per això, però aquest cop JO estic convençuda que serà un dia per recordar de veritat.
Aquest cop no hi haurà senyor amb camisa negra llarga palplantat a darrere l'altar. Aquesta vegada hi haurà un senyor amb un llençol molt gran plegat dins d'una motxilla i enganxat a la meva esquena.
I... un avió.
I emoció, il·lusió i nervis.
I adrenalina, i endorfines.
I... un salt.
Un sol salt, però mil cops més alt que el meu millor salt.
Bé, amb el cel ben bé no, per sort, sinó que va ser amb el que diu que el cel és el seu reialme, amb aquell senyor de qui tothom parla, en qui tothom es caga, però que encara és l'hora d'ara que ningú l'ha vist mai tot i que diuen que sempre és a tot arreu.
Vestida amb un vestidet la mar de mono (no, no penso posar cap foto de la data en qüestió, ni pensaments), aquell dia em van portar a l'esglèsia perquè un senyor amb una camisa negra llarga fins als peus ens donés, a mi i a tot de nens i nenes de la meva edat, un tros de pa eixut i insípid que s'enganxava al paladar com una mala cosa. Després de la parafernàlia d'aixecar-se, asseure's, aixecar-se, asseure's, menjar pa en silenci, recitar poemes sense sentit i cantar cançons sense ritme definit, vam sortir tots a les escales de l'esglèsia i vam fer lo més divertit del dematí: jugar a canviar-nos cromos d'aquells que portaven el nostre nom i la data de l'event en lletres daurades. Això fins que els pares varen acabar la xerrera i se'ns van endur a dinar, convençuts (o no) que aquell dia els seus fills havien fet un pas molt important en la vida.
Casualitats de la vida, aquest diumenge deu de maig que s'acosta tindré una altra vegada una experiència amb el cel que, igual que la de fa disset anys, serà única i irrepetible i representarà un pas molt important en la meva vida. No, no em caso, no heu pas de patir per això, però aquest cop JO estic convençuda que serà un dia per recordar de veritat.
Aquest cop no hi haurà senyor amb camisa negra llarga palplantat a darrere l'altar. Aquesta vegada hi haurà un senyor amb un llençol molt gran plegat dins d'una motxilla i enganxat a la meva esquena.
I... un avió.
I emoció, il·lusió i nervis.
I adrenalina, i endorfines.
I... un salt.
Un sol salt, però mil cops més alt que el meu millor salt.
I un minut de caure.
I tres minuts de volar.
I... diumenge us explico com es veu això sense haver de menester el googlemaps!!!
I tres minuts de volar.
I... diumenge us explico com es veu això sense haver de menester el googlemaps!!!
6 comentaris:
ostres, m'estàs fent enveja i tot.
curiós, no?
;)
Lau.
PD: sí que s'enganxava al paladar com una mala cosa... !! (ha sigut xocant reviure aquests moments...)
Uau!
bonissim aquest post, una descripció megarealista d'un deu de maig de fa mil anys. Espero una descricpió igual o més bona del salt!!!!
Les expectatives estan molt altes!
Sort i disfruta'l a tope!
Tina
Pd: jo no et mentirè, a mi la por fa que no em provocquis cap enveja... és el que tenim els porucs!
A mi, per sort o per desgràcia, no m'has evocat records... és el que té ser un "fora de la llei divina"... jejeje
Per la resta... Podré viure l'atac d'eufòria (no en dubtis que el tindràs) en directe.
De moment però, mentre no arriba diumenge...
Jo 2 - Tu 0
Jejejejejeje
Uuuaaauuu!
Jo també vull!!! Espero que l'experiència sigui genial!
Ja ens ho explicaràs dilluns... ;-)
Precisament avui, també he pujat a un avió i baixat... dintre seu. Sempre m'ha temptat això de fer un salt d'aquests, però a data d'avui encara no sé si m'hi atreveixo o no.
Cosa rara. Celebro que tu ho tinguis més clar.
Perdona el mal rotllo de pregunta, però... encara estàs viva?
Publica un comentari a l'entrada