qüestió de milisegons

Per acabar un dijous d'aquells que se't fan les nou del vespre i encara no saps com, que quan arribes al pis decideixes netejar l'habitació abans no ensopeguis amb les boles de borró, que poses el caldo de la mare a bullir mentre et prepares una amanida esperant tenir-ho tot a punt per quan comenci Polònia, un dia d'aquests el pitjor que et pot passar és que se't trenqui el sitrell.

Es tracta d'un moviment que has fet vuit-centes vegades: agafar el sitrell de sobre el microones i tirar una mica d'oli per sobre l'enciam. Però resulta que avui els teus dits no han calculat que el sitrell estava untat -potser més de l'habitual? mai no ho sabrem-, i el que semblava una activitat sense cap mena de risc degenera en catàstrofe en qüestió de milisegons: la cuina plena de vidres esmicolats, molts mililitres d'oli del bo a fer punyetes, la fregona saturada de lípids i una dosi de mala llet interna que no saps com gestionar. I a sobre quan aconsegueixes despejar la zona, Polònia ja ha començat. Com pot ser que un coi de pot de vidre ple de suc d'olives sigui capaç de fer-te sentir tan inútil?!?!

Però bé, la bona notícia és que avui ja puc anar a dormir: he après que dir sitrell és tan correcte com dir setrill (o més!!!). O sigui que endavant amb el dialecte gironí i els sitrells untats que rellisquen dels dits i foten un merder de ca l'ample quan menys t'ho esperes.


sitrell
[der. de setra, format ja segurament en el mateix àr. originari saṭl per un procés fonètic una mica complex; un canvi de sufix de base ja aràbiga o de caràcter romànic degué donar lloc a la variant més estesa setrill]
m. dial Setrill.

definició: www.enciclopedia.cat
foto: www.poesiavisual.com

espàrrecs

Quan era petita em van regalar un diari. No sé si va ser el tió, els reis o els pares, però el cas és que va ser el meu primer diari. Les cobertes eren gruixudes, plastificades, de color blanc amb dibuixets que ara no em feu dir què eren, i els fulls eren de paper reciclat d'un color molt fosc i amb línies per no anar de tort. Com a bon diari, tenia un candau per tancar les paraules i amagar-ne la clau, una d'aquelles claus miniatures que, tot i saber que obrien tots els candaus de tots els diaris, s'havia d'amagar bé per protegir els escrits dels tafaners.

Aquell diari va ser el meu primer diari. I l'últim. El meu caràcter, inquiet i inconstant per naturalesa, va impedir que fos capaç d'escriure-hi sovint. De fet, va aconseguir que hi escrigués només una vegada. Només un dia. L'estrena del diari la va protagonitzar l'aventura del cap de setmana, quan vàrem anar a Argelaguer i el pare i jo vàrem anar a buscar espàrrecs pels voltants del camp de futbol. Entre tots dos en vam trobar 45, i jo en vaig trobar 9 o 10. Més o menys així explicava aquella tarda, seguida d'un dibuix d'un manat d'espàrrecs. D'aquesta manera va començar i va acabar el meu diari. Amb espàrrecs. Espàrrecs que encara m'arrenquen un somriure quan, remenant pels calaixos aquells on hi guardo totes les coses que no vull llençar, em trobo amb el diari de cobertes gruixudes, plastificades, de color blanc amb dibuixets. El diari que, ja sense claus ni candau, em deixa tafanejar en el que un dia, tan sols un dia, se'm va acudir d'explicar.

A vegades m'he preguntat perquè vaig ser incapaç d'escriure-hi més. Potser no vaig trobar res més interessant per explicar, o potser no vaig trobar mai el moment per explicar-ho, o potser, simplement, encara no m'agradava prou això d'escriure. Però mentre recordava aquell diari m'he adonat de la resposta. Per mi escriure només té sentit si sé que les meves paraules podran arribar a algú més que a mi, que no es quedaran en un full de paper reciclat amb ratlles per no anar de tort. Que algú, qui sigui, d'on sigui, com sigui, gastarà dos minuts del seu temps llegint les línies que, més bé o més malament, han nascut a la meva closca. Que li agradaran, o que no, que riurà, o que se'n riurà, que pensarà, o que passarà. Això m'és ben igual. Escric per buidar el que em passa pel cap, i si algú té ganes de compartir-ho, aquest és el lloc i el moment.

Doncs amb espàrrecs altra vegada dono per inaugurat el segon diari de la meva vida, amb la intenció que sigui més llarg que el primer i que el pugui compartir amb tothom qui vulgui.