espàrrecs

Quan era petita em van regalar un diari. No sé si va ser el tió, els reis o els pares, però el cas és que va ser el meu primer diari. Les cobertes eren gruixudes, plastificades, de color blanc amb dibuixets que ara no em feu dir què eren, i els fulls eren de paper reciclat d'un color molt fosc i amb línies per no anar de tort. Com a bon diari, tenia un candau per tancar les paraules i amagar-ne la clau, una d'aquelles claus miniatures que, tot i saber que obrien tots els candaus de tots els diaris, s'havia d'amagar bé per protegir els escrits dels tafaners.

Aquell diari va ser el meu primer diari. I l'últim. El meu caràcter, inquiet i inconstant per naturalesa, va impedir que fos capaç d'escriure-hi sovint. De fet, va aconseguir que hi escrigués només una vegada. Només un dia. L'estrena del diari la va protagonitzar l'aventura del cap de setmana, quan vàrem anar a Argelaguer i el pare i jo vàrem anar a buscar espàrrecs pels voltants del camp de futbol. Entre tots dos en vam trobar 45, i jo en vaig trobar 9 o 10. Més o menys així explicava aquella tarda, seguida d'un dibuix d'un manat d'espàrrecs. D'aquesta manera va començar i va acabar el meu diari. Amb espàrrecs. Espàrrecs que encara m'arrenquen un somriure quan, remenant pels calaixos aquells on hi guardo totes les coses que no vull llençar, em trobo amb el diari de cobertes gruixudes, plastificades, de color blanc amb dibuixets. El diari que, ja sense claus ni candau, em deixa tafanejar en el que un dia, tan sols un dia, se'm va acudir d'explicar.

A vegades m'he preguntat perquè vaig ser incapaç d'escriure-hi més. Potser no vaig trobar res més interessant per explicar, o potser no vaig trobar mai el moment per explicar-ho, o potser, simplement, encara no m'agradava prou això d'escriure. Però mentre recordava aquell diari m'he adonat de la resposta. Per mi escriure només té sentit si sé que les meves paraules podran arribar a algú més que a mi, que no es quedaran en un full de paper reciclat amb ratlles per no anar de tort. Que algú, qui sigui, d'on sigui, com sigui, gastarà dos minuts del seu temps llegint les línies que, més bé o més malament, han nascut a la meva closca. Que li agradaran, o que no, que riurà, o que se'n riurà, que pensarà, o que passarà. Això m'és ben igual. Escric per buidar el que em passa pel cap, i si algú té ganes de compartir-ho, aquest és el lloc i el moment.

Doncs amb espàrrecs altra vegada dono per inaugurat el segon diari de la meva vida, amb la intenció que sigui més llarg que el primer i que el pugui compartir amb tothom qui vulgui.