Una setmana més tard del compte per culpa de la meteorologia, però finalment vaig saltar. Bé, de fet el que vaig fer va ser caure. Caure des de 4000 metres a través del cel de l'Empordà.
Avioneta sorollosa, arnés ajustat, monitor sosaines, fotògraf crack, cel blau, vent fort, mar a sota, muntanya a prop... i caure. Caure avall, cridant i obrint els ulls com mai, i emmagatzemant les imatges i les sensacions a 200 kms per hora. De cop un sotrac i calma. Paracaigudes, calma i silenci, planejant per sobre Empuriabrava, girant sobre un eix invisible, buscant on anar a caure, i emmagatzemant més imatges i sensacions. El terra acostant-se depressa, un aterratge de llibre i final del trajecte.
I després? Sensacions molt estranyes, de borratxera, de fumada o d'alguna cosa semblant. Les cames no coordinaven, les neurones no s'ordenaven. Va caldre ben bé mitja hora, una pepsi i unes pringles per tornar a ser jo, o alguna cosa que se li assemblava.
I avui, després de repassar-ho moltes vegades, he entès el perquè. Van ser només cinc minuts de caiguda però vaig captar tantes dades com en una setmana seguida i el meu processador no donava per més. Va ser l'excés d'informació el que em va emborratxar.
Quina sensació.
I ara, vistes les fotos, vist el video, un cop posat tot a lloc... no sóc capaç de descriure el salt en poques paraules. Per tant, faré servir les que em van sortir del cor en la borratxera després de caure:
osti met! quina xarbotada!
Avioneta sorollosa, arnés ajustat, monitor sosaines, fotògraf crack, cel blau, vent fort, mar a sota, muntanya a prop... i caure. Caure avall, cridant i obrint els ulls com mai, i emmagatzemant les imatges i les sensacions a 200 kms per hora. De cop un sotrac i calma. Paracaigudes, calma i silenci, planejant per sobre Empuriabrava, girant sobre un eix invisible, buscant on anar a caure, i emmagatzemant més imatges i sensacions. El terra acostant-se depressa, un aterratge de llibre i final del trajecte.
I després? Sensacions molt estranyes, de borratxera, de fumada o d'alguna cosa semblant. Les cames no coordinaven, les neurones no s'ordenaven. Va caldre ben bé mitja hora, una pepsi i unes pringles per tornar a ser jo, o alguna cosa que se li assemblava.
I avui, després de repassar-ho moltes vegades, he entès el perquè. Van ser només cinc minuts de caiguda però vaig captar tantes dades com en una setmana seguida i el meu processador no donava per més. Va ser l'excés d'informació el que em va emborratxar.
Quina sensació.
I ara, vistes les fotos, vist el video, un cop posat tot a lloc... no sóc capaç de descriure el salt en poques paraules. Per tant, faré servir les que em van sortir del cor en la borratxera després de caure:
osti met! quina xarbotada!
