Abans de començar ja em van avisar que això no seria un camí de roses, més aviat un caminot mal parit per mig de bosc ple de clots i basses per on es camina durant quatre anys a les fosques i sense lluna. I s'ensopega. I suposo que avui ha estat una d'aquelles ensopegades que es posen tan malament.
Tres dies seguits fent més hores que un rellotge.
Tres dies seguits sortint la última de l'edifici.
Tres dies seguits fent feina sense parar.
Tres dies seguits esgotant les piles.
I tres dies seguits llençant tota la feina a les escombraries.
(després d'unes quantes setmanes no gaire diferents)
Això costarà. I tant si costarà. Però bueno, ara és quan haig de treure l'esperit de superació que tinc amagat en algun racó del meu coco i pensar que en sóc capaç. D'aguantar això i de molt més. Perquè sinó... haber elegido muerte!
Per sort demà a aquesta hora estaré recarregant les piles a dins una petita cambra amb les parets toves darrere de 88 tecles fent sonar entre tots les cançons que ens agraden de la millor manera que sabem. Que bé que ho fotrem a CanTri!
I per sort el cap de setmana que ve serà dels de recordar, i espero que no hagi de ser per les mules als peus o el mal de genolls. Divendres marxo cap a França amb els locos de La Colla a fer tres tres mils en dos dies: Caberrou, Estaragne i Campbieil. La cosa promet... espero tornar amb fotos com aquesta!
Veus que bé! He acabat la feina fa mitja hora i m'he posat a escriure el blog ben emprenyada, però ara, només de mirar els mapes i les fotos d'aquestes muntanyes ja m'ha canviat l'ànim. Quina sort haver trobat una altra afició que sigui capaç de fer-me oblidar tota la resta. Em sembla que després de sopar em posaré a tocar el piano, l'altra afició amb poder hipnòtic que tinc, per acabar d'arreglar-ho tot i demà començar la jornada amb ganes malgrat tot.
Tres dies seguits fent més hores que un rellotge.
Tres dies seguits sortint la última de l'edifici.
Tres dies seguits fent feina sense parar.
Tres dies seguits esgotant les piles.
I tres dies seguits llençant tota la feina a les escombraries.
(després d'unes quantes setmanes no gaire diferents)
Això costarà. I tant si costarà. Però bueno, ara és quan haig de treure l'esperit de superació que tinc amagat en algun racó del meu coco i pensar que en sóc capaç. D'aguantar això i de molt més. Perquè sinó... haber elegido muerte!
Per sort demà a aquesta hora estaré recarregant les piles a dins una petita cambra amb les parets toves darrere de 88 tecles fent sonar entre tots les cançons que ens agraden de la millor manera que sabem. Que bé que ho fotrem a CanTri!
I per sort el cap de setmana que ve serà dels de recordar, i espero que no hagi de ser per les mules als peus o el mal de genolls. Divendres marxo cap a França amb els locos de La Colla a fer tres tres mils en dos dies: Caberrou, Estaragne i Campbieil. La cosa promet... espero tornar amb fotos com aquesta!
Veus que bé! He acabat la feina fa mitja hora i m'he posat a escriure el blog ben emprenyada, però ara, només de mirar els mapes i les fotos d'aquestes muntanyes ja m'ha canviat l'ànim. Quina sort haver trobat una altra afició que sigui capaç de fer-me oblidar tota la resta. Em sembla que després de sopar em posaré a tocar el piano, l'altra afició amb poder hipnòtic que tinc, per acabar d'arreglar-ho tot i demà començar la jornada amb ganes malgrat tot.
