punyetes

A vegades penso moltes coses de cop. Coses desordenades. No sóc capaç de posar-les una darrere l'altra. Les posaria en cercle però... per on començo? Caldria un ordre, de prioritat, o d'urgència, o d'importància, o de causalitat. Però no l'acabo de trobar. Simplement saltironejo d'un pensament a un altre. M'entretinc amb tots però a cap no el miro als ulls. I així passo les hores. O els dies. O les setmanes. I allà segueixen els pensaments. I les idees, els sentiments, les pors, els anhels i les emocions. Però amb el temps a poc a poc, o potser un dia tot de cop, es posen a lloc o s'esvaeixen, s'amplifiquen o s'ensordeixen, hi fan el niu o volen. 

Perquè al final, simplement, és tot això el que dibuixa el que sóc. 

Perquè al final, simplement,
sóc com una caixeta, plena de punyetes, forrada de pell.