Avui torna a anar de cebes

Molt temps després de l'última vegada que vaig escriure aquí, ho faig rescatant un text del desembre del 2008... d'abans que aquest blog existís. Tenia ganes de veure com ho havia expressat, i m'ha sorprès adonar-me que ara, avui, ho hauria fet exactament igual.   


Avui va de cebes 
La ceba és una planta que aparenta ser poc més que una herba, que amaga el més valuós sota terra i que s'hi agafa fort perquè no l’arrenquin. Quan s'ha deixat arrencar té la virtut d’estar-se llargues temporades ficada en una caixa o enfilada amb cordills veient passar el temps i sense fer-se malbé, fins que arriba el dia que algú es fixa en ella. És llavors quan, en veure que intenten separar-li les capes i arribar-li fins al cor, la ceba és capaç d'arrencar les llàgrimes al més fort per fer-lo desistir. 

Però quan ha cedit, quan ha deixat que li arribessin a les entranyes, la ceba és un dels ingredients més increïbles de la cuina. Crua, sofregida, rostida, escalivada... La ceba no és mai l'ingredient principal de cap plat, però sense ella hi hauria tantes coses que no tindrien sentit! Quants menjars boníssims es comencen amb un sofregit de ceba fet ben a poc a poc? I és que sense cebes la cuina seria molt avorrida.

Per tots i totes les cebes, les que ja hi eren aquell desembre del 2008 i les que he anat trobant pel camí durant aquest temps. Per les que m'han fet plorar i per les que m'han fet riure. I sobretot per les que m'han fet plorar i riure. Per les que he pogut descobrir i per les que segueixen sent un misteri...