Divendres passat la conjunció de l'aire, l'aigua i la llum em va sorprendre un altre cop. Jo conduïa autopista amunt quan de sobte vaig veure aparèixer aquest arc de sant Martí.
Enorme, tot ben sencer, i amb més línies que mai. D'un costat a l'altre, i la carretera per sota seu. Un regal de la física, un regal de la causalitat. Dos minuts, tres minuts, cinc minuts... no sé quanta estona vaig estar conduint amb l'únic objectiu de passar per sota d'aquest arc de colors.
L'aire, l'aigua, la llum, i ser al lloc indicat el moment indicat... sí, però per molt que tingués una explicació científica, la màgia d'aquell arc de sant Martí era palpable. Convidava a admirar-lo mentre la carretera conduïa a passar-li per sota. I sense pensar en res més m'hi anava acostant i ell es feia cada cop més intens i clar.
Però la llum va acabar imposant la seva força quan un raig de sol va escolar-se entre els núvols. Va trencar la forma perfecta i la va començar a esborrar. I quan per fi era a punt de passar-li per sota, quan girant la vista a la dreta vaig veure aquell lloc màgic des d'on els colors sortien de la terra, va acabar esvaïnt-se.
Es van esvaïr els colors, però el somriure que va deixar en mi se'm torna a dibuixar ara quan el recordo.
Perquè sí, perquè allò era màgia.
Perquè si t'ho creus, la màgia existeix.
i sí, hi ha arcs de sant Martí amb més línies del normal: http://en.wikipedia.org/wiki/Rainbow#Supernumerary_rainbow
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada