Diumenge. Set de la tarda. Autopista AP7. Jo al cotxe amb la Laura i els trastos de la setmana. Trànsit dens ja que els xaves (amb tots els respectes pels meus amics xaves) aquest cap de setmana ja han anat a la platja. A pocs quilòmetres del peatge de la Roca, retencions. Velocitat mitjana, uns 50km per hora. Tranqui·lament, sense presses i amb filosofia anem tirant pel carril de la dreta. Però resulta que hi ha gent que no està tan tranquil·la, ni té poca pressa, ni té filosofia de cap mena. O potser sí que en té alguna, però jo sóc incapaç d'entendre-la.
Cotxe 1 es fa el llest i passa per una àrea de descans per avançar metres, i acaba apurant el carril d'acceleració fins que fa frenar al cotxe 2, que circulava pel carril de la dreta, just davant nostre, uns 15 o 20 metres més endavant en els quals el cotxe 1 s'hauria pogut incorporar sense causar molèsties.
Cotxe 2 s'emprenya perquè l'han fet frenar i ha perdut una posició en la cua de cotxes i decideix avançar al cotxe 1 en una maniobra legal d'avançament posant-se al carril del mig (tot això, amb trànsit dens i a 5o o 60 per hora) però amb l'únic motiu de tocar els pebrots al que els hi ha tocat.
Cotxe 1 s'adona que perdrà la posició que havia guanyat amb tant d'enginy passant per l'àrea de descans, i que perdrà l'honor que això li ha reportat, i decideix desplaçar-se cap al carril del mig, just en el mateix moment en què cotxe 2 l'està avançant legalment.
Cotxe 2 es veu obligat a desplaçar-se cap al tercer carril per evitar la col·lisió amb cotxe 1, amb la qual cosa la resta de cotxes del voltant s'han de desplaçar cap al costat i frenar per evitar l'accident.
Per sort, cotxe 1 posa seny i torna a lloc ràpidament, i tot queda en un petit ensurt a pocs metres de nosaltres. O això és el que em pensava jo. Perquè instants després la situació es converteix en un teatrillo digne de qualsevol pel·lícula estil Torrente:
Cotxe 2 i cotxe 1 s'aturen al carril de la dreta, amb la qual cosa nosaltres quedem com a espectadores de primera línia. Els respectius conductors surten dels respectius cotxes i s'esbatussen a cops de mà, de puny o de qui sap què. Un, alt i gros, l'altre, petit i rabassut, al mig de l'autopista amb molts de cotxes, barallant-se com dos borratxos sortint del bar a les 6 del matí. Al cap de pocs instants surten les respectives senyores dels cotxes i intenten posar pau. No em pregunteu ben bé com, però ho aconsegueixen, i cadascú torna al seu cotxe, emprenyat però orgullós d'haver defensat el seu orgull, i segueix el seu camí.
Cotxe 1 es fa el llest i passa per una àrea de descans per avançar metres, i acaba apurant el carril d'acceleració fins que fa frenar al cotxe 2, que circulava pel carril de la dreta, just davant nostre, uns 15 o 20 metres més endavant en els quals el cotxe 1 s'hauria pogut incorporar sense causar molèsties.
Cotxe 2 s'emprenya perquè l'han fet frenar i ha perdut una posició en la cua de cotxes i decideix avançar al cotxe 1 en una maniobra legal d'avançament posant-se al carril del mig (tot això, amb trànsit dens i a 5o o 60 per hora) però amb l'únic motiu de tocar els pebrots al que els hi ha tocat.
Cotxe 1 s'adona que perdrà la posició que havia guanyat amb tant d'enginy passant per l'àrea de descans, i que perdrà l'honor que això li ha reportat, i decideix desplaçar-se cap al carril del mig, just en el mateix moment en què cotxe 2 l'està avançant legalment.
Cotxe 2 es veu obligat a desplaçar-se cap al tercer carril per evitar la col·lisió amb cotxe 1, amb la qual cosa la resta de cotxes del voltant s'han de desplaçar cap al costat i frenar per evitar l'accident.
Per sort, cotxe 1 posa seny i torna a lloc ràpidament, i tot queda en un petit ensurt a pocs metres de nosaltres. O això és el que em pensava jo. Perquè instants després la situació es converteix en un teatrillo digne de qualsevol pel·lícula estil Torrente:
Cotxe 2 i cotxe 1 s'aturen al carril de la dreta, amb la qual cosa nosaltres quedem com a espectadores de primera línia. Els respectius conductors surten dels respectius cotxes i s'esbatussen a cops de mà, de puny o de qui sap què. Un, alt i gros, l'altre, petit i rabassut, al mig de l'autopista amb molts de cotxes, barallant-se com dos borratxos sortint del bar a les 6 del matí. Al cap de pocs instants surten les respectives senyores dels cotxes i intenten posar pau. No em pregunteu ben bé com, però ho aconsegueixen, i cadascú torna al seu cotxe, emprenyat però orgullós d'haver defensat el seu orgull, i segueix el seu camí.
4 comentaris:
Ooooostreeeess!!
Tu sí que saps divertir-te els diumenges a la tarda... jeje.
La carretera (sobretot si està plena de xaves) és capaç de fer sortir la bèstia salvatge que tots portem dins... però es veu que en alguns està molt predisposada a sortir per qualsevol parida. jeje...
Tristíssim...
No et fiquis amb els xaves. Ens hauries de compadir. Barcelona és una presó! No pots sortir-ne. Quan et penses que te'n sortiràs sempre hi ha qui s'encarrega de crear una retenció a un lloc o altre que et fa treure les ganes de sortir-ne mai (o de fer-ho per sempre).
Què més vols?
Un National Geographi especial "los gorilas urbanos en época de celo" en directe i en HD!!
Jejeje...
no deixa de ser curiós quanta tonteria porten alguns dins...
Apalins, bona setmana!!!
redéu!
"una estampa digna de veure"... i digna de blogguejar!
quin espant, t'ho prometo... sort del miraculós piuet del seguro, que si no ja em veig a fora del cotxe corrent avall i trucant al zero dotze...
em sembla increïble la descripció...
i nosaltres a primera fila, amb quatre-cents quilos de fiambreres, rostits, macarrons, dònuts, i llet de vaca...
si és que la vida és un espectacle!!
;)
unpetonàs!
Laura.
Publica un comentari a l'entrada