al final del principi

reflexions crustàcies

2011-07-06T23:05:00.003+02:00

Avui he menjat peix per sopar. Seitons concretament. Catorze per ser més exactes. Acompanyats de sopa de carbassó de la mare, de la primera tomata de pera de l'hort del pare, i de la Laura. La Laura també ha sopat amb mi i els seitons, vull dir.

Els he anat a comprar a la peixateria "el llamàntol crazy", els que cada dos per tres m'etiqueten en fotos de peix i marisc al facebook. Són la mar de simpàtics i amables, el típic negoci de poble. Només entrar-hi, després d'un mes de no passar per allà m'han rebut amb un "hola Gemma" digne d'admirar.

Mentre ella em netejava el peix, ell m'ha dit "has vist quina bèstia he portat avui?", assenyalant-me la peixera on hi sol tenir crustacis d'aquests grans i vius. A dins hi havia tres especímens petits i un de bastant més gran. Eren llamàntols. Els petits es veu que pesaven mig quilo i venien del Canadà, però els gran, la bèstia en qüestió, era de la terra (bueno, del mar, però del d'aquí) i pesava tres quilos. Es veu que el càlcul ràpid és un quilo cada deu anys per tant la bèstia parda ha resultat tenir trenta anys. Trenta! Com que estava una mica adormida he tardat a ser conscient que aquell crustaci feia més temps que era al món que no pas jo. Trenta anys per tres quilos de closca i carn. I ara era a la peixera a punt per què algú el fotés a la cassola (previ pagament de vés a saber quants diners) i se'l cruspís en no gaire estona. Trenta anys lluitant per sobreviure i total al final acabar a la cassola; quina trista vida la del llamàntol de la peixera. Oh! i lo millor és que hi havia un home que li ha preguntat a en Manel quants anys vivien aquests animals i es veu que n'havia vist que feien set i vuit quilos. O sigui que amb el càlcul ràpid vol dir que tenien setanta o vuitanta anys!! Maaaare de déu!! I això la gent té valor per menjar-s'ho tan tranquil·lament?? Que ha costat vuitanta anys fer-ho!!

I bueno, jo em pregunto: aquests trenta, vuitanta, o els anys que siguin... què coi fot un llamàntol a mar tants anys?? Vull dir, que aquests no van a la guarderia, ni aprenen a llegir, ni es treuen el carnet de cotxe, ni pateixen amb hipoteques, ni han d'anar a casaments, ni s'han de posar dentadures postisses... què fas tota una vida a sota el mar? Osti, que avorrit ser un llamàntol. Perquè clar, si ets tortuga vius molts anys però almenys viatges molts quilòmetres i veus llocs nous però... un llamàntol què fa? Algú ha sentit mai a parlar de les rutes migratòries dels llamàntols? No, si potser hasta els fan un favor pescant-los, així els alliberen d'aquest avorriment de vida. Clar, deu ser això el que pensa la gent quan es cruspeix tan tranquil·lament un crustaci que li dobla l'edat. Sinó, no ho puc entendre. Que algú m'ho expliqui, sisplau.

cagadubtes

2011-05-12T23:30:00.002+02:00

Sempre he pensat que sóc una cagadubtes. De tota la vida que m'ho han dit i de sempre que m'ho he cregut. I segurament és cert. Sóc d'aquelles que m'hi estic tres hores per decidir quina pizza demano, tres hores per saber si aquests pantalons que m'he provat m'agraden prou com per comprar-me'ls, tres hores per totes les tries... Si fins i tot a l'oculista em costa decidir si el cercle aquell que veig mig borrós és obert per dalt, per baix o per quin costat!

Però aquests dies he descobert que certes condicions ambientals són capaces d'anul·lar completament el meu cagadubtisme innat. I de quina manera! Faré la crònica cronològica:

Dilluns: amiga eivissenca acaba relació sentimental i decideix anar a viure sola.
Dimecres: compro inconscientment sobrassada de Mallorca i formatge de Maó i m'adono que potser això vol dir alguna cosa. Idea de bomber: i si me'n vaig a viure amb ella?
Dijous: li exposo la meva idea de bomber a ella, però encara em cal acabar de meditar-la.
Dilluns: li comunico que la meditació m'ha dut al SÍ. I de cop la maquinària es posa en marxa i no la puc parar. Em passo un parell d'hores fent una cerca exhaustiva de pisos que s'ajustin al que volem.
Dimarts: visita al primer pis de la llista. Bona impressió tot i que millorable, tot i que potser no a aquest preu, tot i que... potser cal veure'n algun altre?
Dimecres: visita al segon pis: caca. i si ens quedem el d'ahir? jo ja me'l quedaria, estava prou bé... i potser hi ha més interessats i per dubtar ens quedem sense! i ella: esperem a demà i en veiem un altre?
Dijous: ella busca i la vista se li'n va de casualitat a un de més car del compte però... i si l'anem a veure?

19:30 : visita al pis: wow!
20:15 : tè + quatre números + deliberació + rotllo a les pobres amigues sofertes...
21:15 : trucada intempestiva al de la immobiliària (no haver-nos donat el mòbil, sinó!) per donar el sí, guardeu-lo sisplau... i au!

Feina acabada, estrès conclòs. Per fi la màquina podrà parar d'una punyetera vegada i deixar-me treballar i concentrar-me... Ara, això vol dir que també tornarà el cagadubtisme, amb totes les conseqüències! Perquè clar, després de triar pis s'haurà de triar taula i cadires i plats i gots i coberts i eixugamans i... i... i... buff!! quina feinada!

Aprenentatge personal d'aquest episodi: no suporto l'estrès de decidir sota pressió, tant li fot si són immobiliàries, oculistes o pizzeros. Ara ja ho sabré.

Què, vénen ganes de pizza del corsaro, eh? :P

:-)

2011-04-30T14:07:00.001+02:00

Avui el despertador m'ha somrigut, i he sabut que era hora de tornar a escriure.

He obert els ulls perquè simplement m'he cansat de dormir i en mirar les agulles que cada matí sonen estridents i contundents hi he vist el somriure de les deu i deu. I jo he somrigut, mentre el meu coco em feia notar que ahir a la nit vaig beure més cervesa que no pas aigua. Li he somrigut al despertador però també a la nit d'ahir. Una nit de música delicada d'auditori, de música nostàlgica de festa major i de música sorpresa de guitarres i acordió que va tenir la virtut de fer-me anar a dormir amb un gran somriure.

Avui és dissabte i potser no es nota tant, però sí, jo avui desentono.

I si no sabeu d'on treure un somriure, per avui o per quan us faci falta, l'Anna Roig diu que coneix una botigueta on en venen. Somriures per tota mena de gent i per tota mena de moments. Somriures per desentonar sempre que ho cregueu convenient.

The beer of Barcelona

2009-11-30T02:05:00.000+01:00

Me'n vaig. Demà me'n vaig. I avui Montpellier plora.

Mil coses han passat, mil coses he fet, mil coses he viscut en aquest temps que feia que no escrivia. Mil pensaments m'han vingut al cap amb la idea "això ho escriuré", mil moments que no oblidaré, en llocs que no oblidaré i amb gent que no oblidaré.

Però ara ja no ho escriuré. No tindria sentit. No serviria per res més que per fer-me adornar encara més de tot el que deixo aquí i de tot el que m'emporto d'aquí.

Tres mesos s'han fet molt curts. Realment molt curts. No crec que mai més a la vida se'm tornin a fer tan curts.

I la meva última soirée a Montpellier ha estat de guió.

Cafè amb la Lauren, el primer cafè que faig amb l'anglesa més interessant que he conegut aquí. Llàstima que fos també l'últim, almenys a Montpellier.

Cervesa amb la Leti, la basca més interessant que he conegut aquí, el meu "jo d'aquí a uns anys", i a qui jo també trobaré molt a faltar.

Victoria del Barça amb la Leti, i a la taula del costat d'en Pascal i l'Yvan, dos dels milllors francesos que he conegut aquí i amb qui he passat molt bones estones.

Estona a casa la Melany, la francesa que més m'ha donat i a qui més he donat. Una gran persona coent-se darrere un somriure contagiós.

... quatre au revoires en poca estona. Però au revoires dels de veritat, dels que estic segura que es compliran.

i després una estona de música a La Pleine Lune, l'última estona de música al millor bar de la ciutat, o potser no, potser només és l'únic bar amb ànima de la ciutat, però per mi això el fa el millor.

Tres cerveses en gots de plàstic: una per mi i les altres dues per en Kamil (el polonès més interessant que he conegut aquí) i la seva amiga.

Una bona estona després demano una altra cervesa a la cambrera amb la que mai no he parlat però que m'ha vist mil cops allà i que m'ha saludat només d'entrar. I li demano si me la pot posar en un got de vidre, que és l'última cervesa que beuré allà... i al cap de dos segons ja la tenia a les mans. Una cervesa en una copa de vidre amb una marca de cervesa estampada. Una marca que cervesa que feia tres mesos que no veia. I a l'altre costat del got una silueta d'una ciutat i una inscripció: the beer of Barcelona.

Una bona broma de l'univers. Diria que la millor que m'ha fet mai.

He somrigut només de veure el "Damm" i li he comentat a la cambrera lo curiosa que era la causalitat, la qual s'ha tornat encara més curiosa quan m'ha dit que era l'única copa d'aquelles que tenien.

Una estona de música més fins que els músics han parat de tocar, els llums s'han encès... i he vist que ho necessitava. Però jo no sé dir mentides, i al mateix temps alguna cosa em deia que no era capaç de sortir d'aquest bar sense mirar la cambrera. I tot i que era el got que més li agradava del bar i que li tenia un carinyo especial, m'ha deixat que me l'endugués. Li he agraït amb una propina que em sembla que no havia donat mai a la meva vida, i ella m'ho ha agraït tocant aquella campana del costat de la caixa...

I un altre au revoire (sense voler-ho, el més especial de tots) per aquest vespre que escric amb bona lletra a les últimes pàgines de la meva llibreta de tapes vermelles.

...

tout ça va me manquer... mais il faut rentrer.

GAME OVER

PLAY AGAIN?

hoegaarden, o repàs de quinze dies.

2009-11-06T01:24:00.001+01:00

Un dels avantatges d'adaptar-se una mica a l'horari francès és que pots quedar a les nou del vespre per fer una cervesa havent sopat i a quarts de dotze ser a casa tranquil·lament sense por de morir-te de son l'endemà al matí per haver quedat per fer una cervesa entre setmana. I si la cervesa en realitat són dues (de les petites, mare) i a més són Hoegaardens belgues, i te les prens amb bona companyia i en un bar amagat i la mar de xulo, la cosa és encara millor. Que guai.

Dies, molts dies feia que no escrivia, setmanes feia aquesta vegada. Però no és que no tingués coses per explicar, el problema és que les coses m'han ocupat tot el temps i no me n'ha quedat per escriure. Que guai.

La repassada cronològica resumida d'aquestes dues setmanes seria més o menys això:

Divendres 23 d'octubre: en cotxe cap a Jouques per anar a passar un cap de setmana amb tot de gent diferent, de països diferents i d'estils diferents units per dues coses: en Pasquis i les ganes de passar un cap de setmana sense fer res més que... aviam com va anar la cosa.... menjar, beure, dormir, menjar, jugar a cartes, menjar, passejar, menjar, jugar a cartes, beure, beure, jugar amb papers enganxats al front, beure, dormir, dormir, menjar, i tornar cap a casa. Tot això adornat amb converses de totes classes amb francesos, anglesos, alemanys, belgues, americans, suissos... que tant podien ser en francès, com en anglès, com en castellà, com en català (aquestes últimes curiosament amb una americana). A la foto es pot apreciar la patxorra regnant del cap de setmana.

La setmana de després va ser estranya, en part degut al descol·locament del cap de setmana. però també degut a la tesi de la Claire el dimarts (amb el corresponent sopar amb ampolles de vi bo) i estic segura que a alguna cosa més que ara mateix no sóc capaç de recordar. Però així sense saber ben bé com vaig arribar a divendres, i pel camí ja em vaig ben organitzar el cap de setmana, no fos cas que tingués temps d'avorrir-me.

Dissabte sortida cultural a Narbonne. Bueno, cultural... diguem que un anglès, un polonès, dues angleses més i jo vam anar a passar el dia a Narbonne a veure què hi havia de bo. Una bona mescla de gent, una ciutat petita però amb racons prou xulos, i un dia parlant només anglès i aprenent a pronunciar bé "sheet" i "shit" per evitar confusions absurdes i que el dia que vagi a Anglaterra no em toqui dormir al femer. Aquí, els anglesos (Jon, Jordana i Hannah) a davant del mercat, i més avall el polonès (Kamil) fent fotos de totes les coses velles que vèiem.

I diumenge, "ont'e vaig? a la muntanyaaa!!". El despertador sona abans de les sis i miraculosament m'aixeco (això entre setmana és vachement impossible). Carretera direcció Ganges i després una bona estona de rallies per carreteres de santa pellaia franceses per arribar a l'Estréchure, un poblet petiiit perdut enmig del massís de les Cevénnes, les muntanyes més altes que hi ha per aquí a prop, per anar a una excursió organitzada i guiada i alimentada d'una mena de Fira de l'Excursionisme. La mar de bé: sense haver de trencar-me la closa d'on anar i per on passar i sense haver d'endur-me el menjar de casa. Vint-i-pico quilòmetres amb vint-i-pico persones que el més jove em treia deu anys i el més gran més de quaranta. Un dia en francès caminant per pistes i per corriols de caçadors, primer collint castanyes i al final esquivant-les. Mai a la meva vida havia vist tants castanyers en un sol dia. No és pas estrany que aquí les castanyes se les mengin torrades i hasta bullides, ni que en facin licor i també una mena de "nocilla" molt dolça que només té gust de sucre, no pas de castanya. Aquí una part dels caminadors enmig d'una mooooooolt petita part dels castanyers del dia.

Diumenge al vespre de cansament (la falta d'entreno és el que té)

Dilluns al vespre de bugaderia (a això sí que no m'hi acostumo, no)

Dimarts al vespre de quizz (amb derrota humiliant dels Toyos... aviam si dimarts que ve ho arreglem)

Dimecres al vespre de futbol (com a excusa per cerveses) i de skype.

Dijous al vespre de cervesa i de blog (per fi).

...

i demà divendres al vespre de concert!!! La Laura, la Raquel, en Jordi, jo... i l'Olivia Ruiz. Bé, i suposo que molta altra gent per acabar d'omplir el pavelló aquest de Montpellier. Però la resta de gent em seran igual, perquè jo hi tindré a tots els que hi volia tenir.

I bueno... això que pretenia ser un resum al final no ho ha estat tant... però ja em sol passar això, no és pas estrany, per tant deu ser bon senyal :D

À bientôt, j'espère!!

sembla estrany...

2009-10-23T01:07:00.003+02:00

Sembla estrany que en tota la setmana no hagi trobat cap altre moment per escriure, millor que no pas ara que hauria d'estar dormint per anar bé. Però bueno, segurament és perquè tampoc no tinc temps per avorrir-me aquí. Hi ha coses que no canvien encara que te'n vagis lluny... jo i la meva tònica habitual de dormir poc i no parar.

Sembla estrany que un suposat cap de setmana a tres es pugui convertir inesperadament en un grandíssim cap de setmana a sis, amb mil i una anècdotes per explicar i per recordar i amb unes entrades gratis a portaventura. Fa anys que dic que les millors coses passen quan menys les esperes... i aquest cap de setmana m'ha reafirmat en la opinió. Per això, per allò, i per tot plegat. Nenes, moltíssmes gràcies per aquest parell de dies genials. (Per una crònica exhaustiva i molt encertada del cap de setmana: unacambrapropia.blogspot.com)

Sembla estrany que un diumenge a la tarda sense cap mena de plans s'acabi a la una de la matinada per casualitat. Casualitat de trobar en Kamil (el polonès grillat del laboratori) just quan intentava decidir què fer de la meva tarda. Una passejada per llocs on no havíem estat i que eren perfectament prescindibles, una trobada de casualitat amb la Melany, presentacions, una estona fent de fauna a Peyrou (el parc que m'agrada més de la ciutat) i més tard una trobada a tres a La Pleine Lune. La jam session de la tarda ja acabava però se n'anunciava una per més tard... soparet improvisat a casa i tres hores de molt bona música feta per molt bons músics, anònims i sense grans aspiracions, però molt grans músics.

Sembla estrany que la roba de quinze dies em capigués a la rentadora, llençols i tovalloles inclosos. Bueno, semblaria estrany si no digués que era la rentadora gegant, la de vint quilos. I vint quilos que pesava el coi de roba!! Sort que aquest cop vaig tenir la brillant idea d'anar a la bugaderia amb la roba dins la maleta de rodes!!

Sembla estrany que dimarts al Quizz no em creguéssin quan els deia que aquella bandera no era la de Rússia sinó la d'Holanda... i això que és igual que la francesa però tombada! Tot i això, en Pascal, l'Yvan i tota la colla d'estrangers que els acompanyàvem aquell vespre vam ser els millors del bar i el Team Toyos es va endur el trofeu de la nit: una ampolla del whiskey més horrible que tenien a la barra.

Sembla estrany que el dimecres i el dijous hagin passat tan ràpid, entre pluges i vents, i pensant en què havia de fer abans de marxar demà cap a la casa de la família d'en Pascal a Jouques, a prop de Aix-en-Provence. A la convocatòria del facebook hi ha vint persones que han confirmat assistència, entre cosins d'en Pascal, amics d'en Pascal i tots els estrangers i estrangeres que ens hem trobat per culpa d'aquest bon home... ja serà molt si conec a la meitat del personal!! El plan del cap de setmana? Res. Menjar (bo i molt), beure (bo i més), dormir (en tenda perquè a dins no hi cabrem tots), jugar a cartes (aviam com hi juguen a frança) jugar a futbol (a això hi deuen jugar més o menys igual), passejar (pels boscos del voltant de la casa), parlar en anglès i en francès (quin remei!!) ... i poca cosa més!! Promet ser distret!!

Sembla estrany que escrivint aquestes quatre ratlles s'hagi fet tan tard!! Tanco i a dormir, que demà he de fer mooooolta feina abans d'anar-me'n de colònies amb els amiguets!!!

I aquí una cançó que vaig redescobrir ahir d'un grup que no em deixarà mai d'encantar per anys que passin.

The sky is full of clouds amd my world's full of people

You got the different kinds, with different ways

It would take a lifetime to explain, not one's exactly the same.

esteu sonades!!

2009-10-17T02:33:00.003+02:00

Es veu que això és el que he dit, però no me'n recordo ben bé perquè en aquell moment no acabava d'entendre què passava.

Al cap d'uns segons, però, he sigut conscient que en lloc de passar el cap de setmana amb l'Ester i la Lorena, el passaria també amb la Maria, la Laura i la Txell!!

Qui us ha parit... aquesta sí que no me l'esperava, pas du tout!!

És curiós veure quantes coses m'heu dit amb aquest gest. Gràcies!

I ara a dormir, que demà serà un dia llaaaaarg, i pronostico que moooolt divertit!!

impressions

2009-10-08T22:52:00.004+02:00

Corre per la xarxa un video anomenat "did you know?" que, mentre sona una música electrònica que fa posar nerviós, dóna informacions i dades del món que són bastant impressionants. La majoria estan relacionades amb la tecnologia i amb el que els homes hem fet, fem i diem que serem capaços de fer en els propers anys, i entremig hi ha dades que proclamen l'avenç de Xina, la Índia i països de l'est respecte els estats-units-reis-del-món-mundial. Deixant de banda que el video és indiscutiblement americà i que el que pretén és dir "al tanto que al final els xinos se'ns menjaran", aquí segueixen algunes de les dades i frases impressionants:

Estem preparant estudiants per professions que encara no existeixen, utilitzant tecnologies que encara no han estat inventades, per tal de resoldre problemes que encara ni tan sols sabem que són problemes.

Si MySpace fos un país seria en cinquè més gran del món.

Vivim en temps exponencials: hi ha 31 bilions de cerques a Google cada mes. Al 2006 eren només 2,7 bilions. A qui es feien totes aquestes preguntes A.G. (abans de Google) ?

La ràdio va tardar 38 anys en arribar a 50 milions de persones. El Facebook només 2 anys.

S'estima que la quantitat d'informació que apareix al New York Times en una setmana és més de la que podia arribar a rebre durant tota la vida una persona al segle divuit.

L'any 2049 un ordinador que costi 1000 dòlars tindrà una capacitat de processament més gran que la de tots els humans junts.

Durant els 5 minuts que dura el video s'han descarregat il·legalment 694.000 cançons.

I el video acaba amb un lapidari "so what does it all mean?"

Que què vol dir tot això, pregunten?

Per mi només és una demostració de força estúpida. O això és el que m'han fet veure la pluja, els llamps i els trons que sentia mentre veia el video i que fa hores que sento i que, per moltes capacitats de processament que es vulguin tenir, no es podran controlar mai.

Au! Me'n vaig a dormir escoltant la fressa dels trons i veient el cel ben blanc, que això si que és impressionant!

j'y ai revenu

2009-10-05T23:53:00.004+02:00

despertar a Cassà i despedir-se'n per dos mesos.
agafar la roba d'hivern mentre segueix essent estiu.
fer gestions a Cerdanyola perquè en ZP m'ajudi amb el lloguer.
retrobar de companys de feina després de molts dies.
passar el dia allà sense saber ben bé què fent.
empaquetar l'AAV8 i l'anti LamR.
pujar al cotxe i agafar l'AP7 direcció França.
pagar 11 euros i pico de peatge català.
pagar 15 euros i pico de peatge francès.
fer 330 kms
a una velocitat mitjana de 110 km/h
amb un consum mitjà de 6 litres/100km
entrar a la ciutat a quarts d'onze de la nit
arribar al pis directament (i sense GPS!)
descarregar-ho tot
anar a aparcar
comprovar que el pis segueix tal com el vaig deixar
i seguir sense aigua calenta
sopar pa amb tomata i fuet
engegar l'ordinador
escriure aquesta parida
anar a dormir
demà serà un altre dia...

i jo ja torno a ser a Montpellier, a punt i amb moltes ganes de seguir escrivint aquesta llibreta de fulls blancs i tapes vermelles que ja comença a prendre forma.

la frase que hi escriuria avui, però, seria sens dubte el que deien alguns cartells lluminosos de l'autopista francesa: "RESPECTEZ LA VIE DES HOMMES JAUNES" que jo i el meu super francès (i també un traductor online) entenen com "respecteu la vida dels homes grocs". No, si ja ho dic jo que en aquest país no hi ha qui els entengui...!!!

Granadaaaa, tierrrra soñññada por miiii....

2009-09-28T22:13:00.004+02:00

bueno, soñada soñada ben bé no, però allà estaré d'aquí a poc més de 34 hores, i abans he de fer una pila de coses!! rentar els plats de sopar, preparar la maleta per passar tres dies a Granada, dos a Cassà i un altre fent gestions per Cerdanyola i rodalies, dormir, aixecar-me (amb l'esforç que això suposa), fotre'm una dutxa freda (no pas per gust, sinó perquè fa una setmana que no tinc aigua calenta), treballar tota la journée, menjar i beure algo a la despedida de l'Aitziber al laboratori, pujar al cotxe i fer uns 270 kms fins a casa, sopar, dormir i aixecar-me moooolt aviat per agafar un avió a quarts de set del dematí, i trobar-me a Granada als meus companys de laboratori per gaudir de tres dies de sentir xerrades més o menys interessants de gent que parla de ciència. L'objectiu? Aprendre-hi alguna cosa i passar-m'ho bé, clar!! I espero no passar gaire calor, que els últims quatre o cinc cops que he anat a Andalusia (i els únics) sempre ha estat a l'estiu i sempre m'hi he mort de calor i no en tinc massa bon record... aviam si aquest cop canvia la cosa!

Per la resta... un dilluns normal que ha seguit a un cap de setmana molt ben aprofitat: dijous un sopar al meu pis amb tres persones i només dues cadires, fuet, llangonissa, pa amb tomata i dues molt bones companyies; divendres una cervesa en ambient internacional que es va allargar fins força tard per ser a França; dissabte un aniversari d'una francesa la mar de maca amb tot de francesos i franceses que per sort també parlaven anglès; i diumenge a la tarda, per descansar, una bona passejada per una de les platges eternament llargues que hi ha per aquí a prop i un bon bany en un mar que semblava una bassa d'oli a l'hora aquella que el sol i la gent ja fa estona que se'n van anant. Sí, un bany, perquè resulta que aquí encara fa calor casi d'estiu i l'aigua està la mar de calenta! Alguna cosa bona havien de tenir aquestes costes, no? ja que les platges són així d'avorrides i no tenen res més que sorra, metres i metres i quilòmetres de sorra.

O sigui que sí, ho reconec, aquest era un post perfectament prescindible i mancat de tota mena de gràcia i d'interès, però és part de mi, i aquí ho deixo, segurament fins que torni de Granada... o fins que ja torni a ser a la France.

À bientôt!!

moi, j'avait besoin de regarder au loin.

2009-09-20T23:55:00.010+02:00

El temps passa ràpid. Així, sense adonar-me'n, ja fa tres setmanes que sóc a la France.

Cada dia entenc més bé els francesos, hasta entenc els locutors de la radio moltes vegades! Els de la tele no, clar, però es el que té no tenir tele, que a hores d'ara encara no he vist ni cinc minuts de tele francesa. Tot i això em segueix costant déu i ajuda articular més de dues frases seguides en aquest coi d'idioma. Però bueno, com a mínim quan ho intento sembla que m'entenen, que és l'important!

Cada dia conec més bé la ciutat, i m'agrada! Avui he anat a voltar i perdre'm pel centre sense el mapa i he sabut tornar a casa! He descobert que és un avantatge que els diumenges no hi hagi ni cristo pel carrer i que la meitat de bars i restaurants siguin tancats: pots passejar pels carrers tranquil·lament i observar això, els carrers, no pas els aparadors. A més, he descobert que els diumenges al soir (entengui's entre 7 i 9 del vespre) a fora La Pleine Lune (entengui's el bar guai que tinc al costat de casa) hi ha la Gipsy Jazz Session, i sona molt bé!

Cada dia conec a més gent aquí, que no vol dir d'aquí: en Pascal (Pasquis pels amics), un noi que no em va voler de companya de pis (sort, perquè ara això d'estar sola no ho canviaria pas) em sembla que té muntada una mena d'ONG d'acollida als estrangers acabats d'arribar. Per diferents vies de connexió que no vaig entendre, el dissabte passat jo i la Laura (sí, la meva germana va passar el cap de setmana aquí després que els meus pares i l'Agustí marxessin sense ella) vàrem anar a fer una cervesa amb una colla de gent curiosa: hi havia en Pasquis i un parell d'amics seus francesos poc parladors, tres o quatre alemanys (una de les quals al febrer ve a Girona a ensenyar alemany), dos o tres anglesos molt anglesos i un americà de Texas que dóna classes d'anglès a la universitat de Montpellier i fa un màster en fonètica francesa i espanyola. Curiós, no? A més, el dimarts era l'aniversari de la Melany (la germana de la meva companya de laboratori i amb qui m'hi entenc molt bé) i vaig anar a casa seva a un apéro, una mena d'aperitiu d'havent sopat que es veu que aquí s'estila molt però que tampoc no vaig acabar d'entendre. Alla hi vaig conèixer més gent, dels quals la més simpàtica era una luxemburguesa filla de portuguesos que fa quatre anys que viu a Montpellier. Per això...

Cada dia veig més clar que els francesos són gent avorrida, com peixos bullits, que sembla que la sang els hi circuli més a poc a poc del normal. A més, molts no tenen cap intenció de parlar cap idioma que no sigui el seu (es veu que és tan complicat el francès que com que gasten tantes energies per aprendre'l bé llavors no els en queden per aprendre altres idiomes. Paraula d'un francès). A part d'això, però, tampoc no tenen cap intenció de fer cap esforç per comunicar-se amb algú que realment està fent un esforç per parlar el seu coi d'idioma (vegeu l'amic cansat de la Melany que parlava poc però quan ho feia era a una velocitat estratosfèrica i amb una vocalització inapreciable que jo no entenia ben res i ell no s'hi matava pas per què ho entengués, perquè estava cansat, clar).

I amb tot això, ja m'han passat tres setmanes a Montpellier, tot un rècord per mi. Però no pas de temps passat fora de casa, sinó de temps passat dins una ciutat!! No he tingut mai claustrofòbia, però segurament es deu assemblar molt al que sentia jo a finals de setmana. Necessitava aire de bosc, necessitava silenci de bosc, necessitava aixecar la vista i poder mirar lluny, veure muntanyes, veure l'horitzó. Per això vaig agafar la meva última adquisició bibliogràfica “Topoguides: L'Herault à pied. Du Haut Languedoc à la Meditérranée”, vaig buscar alguna ruta circular de tres o quatre hores que no fos gaire lluny d'aquí i el dissabte havent dinat vaig posar rumb a St. Guilhem le Desert, un poblet petit, arreglat i mooolt turístic. Tot i que vaig sense GPS però amb un fantàstic i tradicional mapa de carreteres, trobar el poble va ser fàcil; lo complicat va ser sortir de la ciutat pel lloc indicat!! Corroboro la opinió que ja havia sentit a altra gent: les carreteres franceses estan molt bé però les indicacions estan fatal! Coi, quina mà de voltes que vaig fer! En cap moment vaig estar perduda, però era incapaç d'anar a buscar la carretera que volia. Al final me'n vaig sortir i en poca estona vaig arribar a puesto, vaig deixar el cotxe en un racó que vaig trobar (i gratis, tu!) i vaig començar a travessar el poble buscant la plaça des d'on començava l'itinerari senyalizat. I mentre admirava la bellesa del poble, oh! Sorpresa! Una cara coneguda! (en aquest poblutxo de qui sap on?) Doncs sí, vaig trobar en Pasquis, que resulta que estava fent tasques d'ONG i portava a fer el turista a una excompanya de pis anglesa i les seves amigues que havien vingut de visita. Visca les casualitats. I bé, sense entretenir-me més, vaig anar a buscar el camí per anar pel cirque de l'Infernet i les Fennestrettes. Muntanyes de 400-500 metres de roques sedimentàries amb vegetació seca i de poca alçària perquè hi sol fer molta tramuntana aquí. Només hi creixen pins més alts al vessant sud. Curiós, no? Sobre el paper havien de ser tres hores i mitja però a la pràctica varen ser menys de tres (els francesos deuen caminar molt a poc a poc) tot i parar a fer fotos i videos i recular a buscar la guia que m'havia deixat en algun lloc mentre feia una foto i que unes dones que havia adelantat feia molta estona havien trobat.

Va ser una bona tarda. Vaig trobar el que necessitava: sol, aire, silenci, vent, arbres, pedres, vistes, muntanyes, horitzó... i jo. Sí, va ser una bona tarda. I ara ja tinc la guia a punt per anar a fer una ruta un xiiiic més llarga (5 hores i mitja sobre el paper) pels voltants del Lac du Salagou. Promet ser xula, aviam si fa bon temps el cap de setmana que ve... :)

I res, aquí us deixo un parell de fotos de l'excursió i una cançó que m'encanta, és molt estúpida però m'encanta. És d'un tal Bénabar, que sona prou bé però que segur que és un francès peix bullit amb lentitud sanguínia.

Au! À bientôt!!

Matik Laverie

2009-09-08T20:30:00.008+02:00

Així és com es diu el senyal wifi que rebo ara mateix, i aquest és el nom de la bugaderia on ara mateix estic esperant que la rentadora número 2 acabi de donar totes les voltes necessàries per deixar ben neta la roba de tots aquests dies. Sí, fins avui no he rentat roba, però és que abans havia de trobar la bugaderia! Bueno, primer vaig trobar la que se suposa que l'amo del meu pis acostuma a anar, però la veritat, allò semblava un cau de rates amb rentadores escatxarrades i rovellades de tot arreu. Allà hi poses la roba i potser et surt feta una catifa de tots colors! O sigui que he decidit que val la pena caminar un quart d'hora per venir fins a aquesta: nova de trinca i amb wifi i tot! I aquí estic, esperant. Per cert, Algú sap perquè de tant en tant les rentadores deixen de donar voltes i llavors s'hi tornen posar? És per tocar la pera i fer-te creure que ja estan? Que la roba si està parada no es rentaaaa!!!

Bueno, rentadores a part, ara tinc ganes d'explicar el que m'ha passat aquesta tarda, tot just fa una estona. Abans de res però, haig de tornar a parlar de rentadores perquè haig de dir que aquesta bugaderia és a prop de l'estació de tramvia on baixo per anar al pis, amb la qual cosa he anat i tornat pel mateix camí dues vegades en poca estona aquesta tarda-vespre. Doncs això, explico. Jo anava caminant feliçment pel Boulevard Gambetta (un carrer d'aceres amples on mentre camines la densitat de població àrab va augmentant respecte la europea) i anava pensant en les meves coses (mai no en trec res de bo, però un asseguro que sempre en penso de coses). Portava, bé, porto, una samarreta sense mànigues i uns texans, així molt del meu estil. Doncs jo anava tirant i un noi, àrab evidentment, que venia en sentit contrari, quan era a uns dos metres de mi em diu algo com "txifequaduspo?". Clar, jo de primeres no l'he entès, però llavors amb voluntat he vist que em preguntava que quin esport feia (em sembla que s'escriuria "tu fais quoi du sport?"). Amb el meu super francès li contesto que ara no en faig pas d'esport, però que abans havia fet atletisme (és el que té haver parlat de coses xorres com aquesta a les classes de francès de nivell bàsic, que aquest tipus de frase te l'acabes aprenent de memòria i no cal processar res). Total, que em contesta algo com "ah, ja ho he vist que feies esport només de mirar-te". I res, li ric i me'n vaig.

Fins aquí tot bé, una anècdota que podria haver explicat, o no, però que tampoc no és allò que diguis "uala!" perquè sí, ja ho sé que pel físic se'm nota que he fet esport, no cal ser un gran observador. I mentre encara reia interiorment del comentari del noi, arribo al pis, agafo la roba, el detergent, el suavitzant i a desfer el camí. I oh! Sorpresa! Només arribar al Boulevard Gambetta em trobo, uns metres més enllà, que ja casi no ens creuàvem, el mateix noi del txifequaduspo?, que també desfeia el seu camí en sentit contrari al meu. Jo, simpàtica, el saludo somrient, sempre fa gràcia trobar-se algú "conegut" en una ciutat de desconeguts. Llavors ell sí que recula, se m'acosta i em deixa anar tota una frase en francès així baix baix i a tota llet que no he entès ni mitja paraula. Al moment m'ha semblat com aquells lateros de plaça catalunya a barcelona, que després de dir en veu alta "cerveza, cerveza" quan els passes pel costat et diuen tot baix baix "hachís, coca, speed". Però no, no m'oferia pas drogues. Quan ha vist clar que no l'entenia, s'ha tret el mobil de la butxaca i llavors sí que l'he entès. Bueno, ben bé del tot encara no, perquè no sé si em demanava el meu telèfon o si volia que jo m'apuntés el seu. Total, que li he dit que no. I va i em pregunta "pour quoi?" Coi! Aquí sí que no tenia frase pre-apresa a classe! Per tant, li he contestat que Perquè no. I punt. Home! Què volia que li digués? Que perquè ell era un noi àrab baixet i esbarregat i jo vivia sola en una ciutat on no conec casi ningú? Au, va! Que el meu francès no arriba tan lluny!!

I bé, aquesta és la batalleta del dia. Bueno, sumada a imatges curioses com uns xinos portant sobre una bicicleta estil bicing de barcelona (atenció!) dos somiers i dos matalassos!! Si és que són més apanyats aquests orientals...!!

Bueno, la rentadora i la secadora ja han acabat, per fi. Me'n vaig a veure si el gitano major de la casa de gitanos que hi ha al meu carrer encara és a fora amb la cadira prenent la fresca i li dic "bon soir" per tercer cop aquesta tarda. No, si aviat coneixeré tot el veïnat!

I per si encara no he respost a la pregunta de què tal estic per aquí diré que très bien, que aquesta ciutat m'està regalant un piló de coses i moments boníssims. ¡Si hasta m'ha regalat un concert de l'Olivia Ruiz d'aquí un parell de mesos! Bueno, regalat no, que l'entrada la pagaré... però a hores d'ara encara no he vist enlloc de la ciutat cap altre cartell anunciant el concert que el que vaig veure diumenge al matí quan vaig anar al mercat que fan cada dia a la placeta del bar La Pleine Lune a comprar verdures i formatge.

curiosos cercles casuals

2009-09-04T00:06:00.005+02:00

Dissabte tarda: primer contacte a peu per Montpellier: del carrer estret del pis anem a parar a una placeta amb un bar curiós amb força ambient que em crida l"atenció: La Pleine Lune. "Ja hi vindré aviam què tal" comento a la Raquel.

Dimecres tarda: la Sara, la noia que m'ensenya al laboratori, francesa que fa poc que ha tornat d'estar quatre anys a Londres, em convida a sopar a casa seva amb la seva germana petita que ha estat un any a Barcelona i que parla castellà.

Dimecres vespre: entro en aquest blog per primer cop en molts dies i m'adono que amb tant d'atabalament i canvis m'havia desorientat i no sabia que avui era lluna plena.

Dijous vespre: sopar a casa la Sara amb dues perfectes desconegudes que m'han fet sentir com a casa. Dues germanes que han estat soles en països estranys i que saben què ha representat per mi aquest gest. Dues noies amables, alegres i tranquil·les amb qui m'ha encantat compartir unes hores, un sopar, un vi blanc i unes converses que passaven del francès a l'anglès i al castellà sense cap mena de premeditació. Una caminada fins a casa la Melany, la germana petita, un número de telèfon guardat i un "au revoire" que estic segura que es complirà.

I caminant i conversant pel centre de Montpellier en una nit de lluna plena d'estiu, passant per places i placetes amb terrasses i terrassetes, tot conversant d'això i d'allò amb una persona que tres hores abans no coneixia de res, m'ha parlat d'un bar que hi ha en una placeta, un dels pocs bars de la ciutat on encara fan música en directe sans payer: La Pleine Lune.

Avui me'n vaig a dormir amb un somriure enorme i amb la certesa de saber que no en faré prou amb un full de la llibreta.

La Pleine Lune c'est LE bar de Montpellier au coeur de Figuerolles mais c'est aussi des concerts, des spectacles, des expositions, des gens qui servent, des gens qui boivent, des gens qui gueulent, des gens qui rient, des gens qui passent, des gens qui s'arrêtent, des gens qui s'embrassent, des gens qui reboivent encore... et cela tous les jours de la semaine de 8h00 à 01h00 sauf le lundi 17h30 - 1h00 ! (www.lapleinelune.fr)

une nouvelle feuille de mon cahier

2009-09-01T23:03:00.016+02:00

Feia molts dies que no escrivia aquí, si em descuido passa un mes sencer. I no escrivia no pas perquè no em passessin coses i no sapigués què escriure, sinó perquè me n'han passat tantes que no he tingut ni temps d'assimilar-les, doncs podeu comptar que encara menys d'escriure-les.

He passat estrès al laboratori tot i estar sense "jefa". He passat unes vacances curtes però molt ben aprofitades (no sé com m'ho faig, però des que tinc vacances curtes sempre les espremo del tot) i ara estic passant uns dies de transició acostumant-me a viure sola en un país proper però estrany.

Les vacances han sigut l'òstia, però ara ja em sembla que siguin lluny lluny. Fa només una setmana acabava d'aterrar l'avió que em va tornar d'Eivissa cap a casa. La millor amfitriona de la història va rebre a les dues fantàstiques companyes de fatigues i a mi, ens va instal·lar al cor de l'illa i en poc més de tres dies la vàrem voltar de dalt a baix i d'esquerra a dreta, amb nit a Pacha Ibiza inclosa, tu! Qui m'ho havia de dir! Haig de dir, però, que vàrem entrar gratis i que era la festa flower power i la música era, si més no, música, perquè en altres circumstàncies no us penseu pas trobar-m'hi allà dins, no. Segur que podria trobar fotos més maques d'Eivissa però la primera és l'única que tinc que hi sortiu totes tres, i la segona... és que m'encanta!

Els altres dies de vacances en què vaig tenir la sort de no haver d'anar al laboratori varen ser molt productius: en vaig treure, entre altres estones moments per recordar, dues muntanyes pendents des de feia massa temps.

Bastiments amb la Maria dels bombers (amb pic de freser de propina)

i el Puisgacalm amb en Marc i la Maria dels gots.

De fet la cosa va anar al revés: primer van ser les muntanyes i després Eivissa. I va ser tornar de l'illa i al cap de tres dies, sense ser ben conscient de tot plegat, agafar cotxe, bàrtuls, Raquel i anar direcció Montpellier a encetar un full nou de la llibreta de la meva vida. Perquè (ara mateix me n'acabo d'adonar) la meva vida no és un llibre, és una llibreta d'aquelles de tapes vermelles, espiral negra i fulls blancs, blancs sense cap ratlla que marqui per on escriure, sense cap marge que posi els límits, que vaig escrivint amb un llapis de mines de color negre, així fluixet, no fos cas que traspassés el paper, i sense que ningú m'hagi dit què s'hi ha d'acabar llegint.

Osti, quina anada d'olla més monumental acabo d'escriure. Suposo que és culpa (o gràcies a) aquests dies que porto aquí. Vaig arribar dissabte amb la Raquel, i el cap de setmana em va servir per instal·lar-me, situar-me en el plànol i adonar-me de tot el que representa i pot representar aquesta nova aventura, per començar a intuir que potser amb un full de la llibreta no en faré prou per escriure-ho tot. Gràcies Raquel per la companyia, per l'amistat, per la mirada clara i per la conversa.

I la Raquel se'n va anar, i el pis es va buidar, i la Gemma va calçar-se les espardenyes i se'n va anar cap al laboratori on l'esperava un "jefe" que parla de ciència en anglès, i unes companyes que parlen de vés a saber què en francès. Sí, siguem realistes, el meu francès dóna per anar al súper i als restaurants i per comprar bitllets de tren, però quan és hora de mantenir una conversa no hi ha pas manera, i si es tracta d'entendre la conversa dels altres... ni us ho explico!! Però bé, sort que el meu jo interior és prou simpàtic i em dóna conversa i així no m'avorreixo quan dinant ni tan sols intueixo de què parlen els que m'acompanyen. Però bueno, a poc a poc, que tot just fa dos dies que sóc aquí... amb una mica de sort l'oïda encara se'm deu haver d'acostumar a l'idioma (sí, és per animar-me, pensament positiu)

Però deixant de banda els francesos amb qui la comunicació és complicada perquè jo no sé gaire francès i ells no saben gaire anglès (i si el saben, ho dissimulen molt bé, perquè no diuen més de quatre paraules seguides si saben que els entenc en francès), la resta està anant prou bé. Bueno, dels experiments no en parlaré pas, però sí del jefe americà sarcàstic amb qui em sembla que ens entenem prou bé, i de la companya que m'ensenya les coses que he vingut a apendre, que parla anglès perfectament i que és la mar d'agradable i maca, la Sara.

I del pis... doncs "para muestra un botón", que diuen. Voici mon appartement à Montpellier:

Sí, això seria tot el pis. Bueno, aquí no es veu l'habitació-altillo des d'on és feta la foto, ni la cuina ni el labavo, que queden just a sota, però seria bàsicament això. El noi que ha marxat tres mesos i que me l'ha llogat és un pihippie de manual: perquè té llibres de feng shui i ulleres marca diesel, perquè té un tamboret de barra de bar i un puff gegant però no té ni taula ni cadires (ni una!), perquè té una magatzem de flors de bach i un ukulele ben nou, perquè té un balancí molt maco però trencat per decorar un pis minúscul que, mai millor dit, fa més nosa que servei, perquè a la nevera (mitja nevera) hi havia 9 pots de ketxups mostasses i maioneses oberts i uns petitsuis caducats de l'abril, i, sobretot, perquè el pis està en un barri, segons la seva descripció "super sympa". La veritat és que el carrer és la mar de tranquil, un carrer estret sense voreres, en el que sembla un poble petit absorvit per la ciutat fa 50 anys (o més!). La sorpresa te la trobes quan surts del microbarri i trobes que la placeta i la plaça més properes i els quatre carrers del voltant són una mescla entre el Raval de Barcelona i un mercat de qualsevol ciutat del nord d'Àfrica: tot són carnisseries Halal, pastisseries que venen pastes de pistatxo i semblants, bazars que venen catximbes i catifes, homes que venen julivert i menta pel carrer i barberies obertes a totes hores. I pel carrer les orelles s'estranyen perquè senten més àrab que francès. Curiós, no deixa de ser curiós. I llavors camines fins al proper carrer i tot torna a afrancesar-se, o a europeitzar-se, o a desafricanitzar-se, o com coi n'hi vulgueu dir de la disminució de la densitat de població nord-africana que, com que viu i treballa a França, és població francesa, vulguin o no vulguin uns i altres. Bé, jo mentrestant seguiré pensant que tothom pot viure allà on més de gust li vingui mentre no molesti als altres, i segons l'hora i les ganes passaré per uns carrers o uns altres per tornar a casa quan vingui de treballar o de descobrir aquesta ciutat que, pel poc que l'he voltada, de moment ja m'ha ensenyat que promet.

Bueeeeno, i això seria més o menys tot el que el meu caparró tenia ganes de dir avui. I per als que hagueu tingut la paciència i la voluntat de llegir fins aquí baix de tot, una noticia: fa tres dies que sóc aquí i demà ja tinc un sopar! jajjjaa Sí, resulta que la avui companya simpàtica i amable que m'ensenya les coses i que parla anglès, sense que jo m'ho esperés per res del món perquè casibé només haviem parlat de feina, doncs avui em ve i em pregunta si tinc algo a fer demà al vespre. Clar, evidentment que no tenia res a fer (perquè anar a mirar on coi és la bugaderia i posar una rentadora pot esperar fins divendres) i m'ha convidat a sopar amb la seva germana que resulta que ha viscut dos anys a Barcelona i un blablabla que no he acabat d'entendre per culpa de l'emoció de la sorpresa però que demà descobriré. Total, que moltes gràcies Sara per fer-me sentir acollida en un país estrany que parleu un idioma que casi no entenc, que dineu a les dotze i que tanqueu les botigues a quarts de set.

música i ciència

2009-08-09T03:58:00.006+02:00

Aquí us deixo un fragment de la introducció "Amo la música y amo la ciencia: ¿por qué querría mezclar las dos" del llibre "Tu cerebro y la música. El estudio científico de una obsesión humana". A petita escala, a molt petita escala, m'hi he vist reflectida, i em ve molt de gust que aquesta lectura m'acompanyi els dies de ciència que s'apropen.

¿Qué es la música? ¿De dónde viene? ¿Por qué unas secuencias de sonidos nos conmueven tanto, mientras otras (como los ladridos de los perros o los patinazos de los coches) molestan a mucha gente? Para algunos, estas cuestiones suponen gran parte del trabajo de nuestra vida. Para otros, la idea de abordar de este modo la música parece algo equivalente a estudiar la estructura química de un cuadro de Goya, dejando de ver con ello el arte que el pintor estaba intentando crear.

Un historiador de Oxford, Martin Kemp, señala una similitud entre los artistas y los científicos. La mayoría de los artistas describen su trabajo como experimentos, como parte de una serie de esfuerzos destinados a explorar una preocupación común o a establecer un punto de vista.

Mi buen amigo y colega William Forde Thompson (compositor y especialista en cognición musical de la Universidad de Toronto) añade que el trabajo tanto de científicos como de artistas incluye etapas similares de desarrollo: una etapa creativa y exploratoria de "devanarse los sesos", seguida de etapas de comprobación y perfeccionamiento que se caracterizan por la aplicación de procedimientos establecidos, pero que suelen estar acompañadas de una capacidad creadora adicional para la resolución de problemas.

Los estudios de los artistas y los laboratorios de loc científicos comparten también similitudes, con un gran número de proyectos en diversas etapas de elaboración. Ambos exigen instumentos especializados y los resultados están, (a diferencia de los planos definitivos de un puente colgante o la operación de cuadrar el dinero en una cuenta bancaria al final del negocio del día) abiertos a interpretación.

Lo que artistas y científicos comparten es la capacidad de vivir siempre dispuestos a interpretar y reinterpretar los resultados de su trabajo. El trabajo de ambos es en último término la búsqueda de la verdad, pero consideran que esta verdad es por su propia naturaleza contextual y variable, dependiendo del punto de vista, y que las verdades de hoy se convierten mañana en tesis repudiadas o en objetos artísticos olvidados. (...) Para el artista, el objetivo de la pintura o de la composición musical no es transmitir una verdad literal, sino un aspecto de una verdad universal que, si tiene éxito, seguirá commoviendo e impresionando a la gente a pesar de que cambien los contextos, las sociedades y las culturas. Para el científico, el objetivo de una teoría es transmitir "verdad para ahora": reemplazar una verdad vieja, aceptando al mismo tiempo que algún día esa categoría será sustituida también por una nueva "verdad", porque así es como avanza la ciencia.

Ja estic avisada, serà una lectura densa, però tinc ganes de matar la curiositat. Moltes ganes. I també tinc ganes d'anar-me'n amb el vent que ja fa dies que em crida.

(per cert, quin mal que fa veure el videoclip, pobre piano... uix!)

parfois la vie, la vie est une glissade

2009-08-05T19:30:00.003+02:00

És el que té la ciència, diuen. Que quan una cosa surt bé és una alegria que s'ha de saborejar perquè quan abans t'ho esperis te'n sortirà una de malament, i dues, i tres. I quan les que surten malament provoquen que les vacances s'escurcin fins a reduir-se a la mínima expressió, doncs encara emmascaren més l'alegria de la setmana abans. Què hi farem! C'est la vie, c'est la science!

Avui ja ho he vist clar que les meves vacances seran unes vacances a trompicons i sense poder deixar de pensar en el laboratori, els virus i tot plegat. Perquè abans no s'acabi el mes els virus i jo ens n'hem d'anar cap a Montpellier, on ens hi espera un pis per mi i un congelador per ells, i tres mesos de barallar-nos aviam si en traiem alguna alegria d'aquelles que s'han de saborejar abans no vinguin una, dues o tres relliscades.

Avui una cançó que em ve molt bé de sentir, suposo que perquè aquests dies dec trobar-me en un final d'algun principi:

Seré, seré, seré, se, lo que busque y lo que encuentre y al salir de mi escondite no sabré si fui o si vine. Mientras griten las sirenas, un futuro incierto llega. Soltaron los mandos del timón.

A veces la vida te trae el resbalón.

Seré, seré, seré, se, coseduras y remiendos que se hilvanan entre dedos. Son los suyos, son los nuestros. Coseré una tela desde la razón. Saltaré en picao al corazón, miraré a mis pies pidiendo sujeción.

A veces la vida te trae el resbalón.

La vida se cose con hilo fino,
la vida es un traje a medida, oye.
La vida no tiene patrones no,
la vida con hilo y aguja pasa la vida.

Je serai, serai, serai, ce que je cherche ce que je trouve en sortant de ma cachette je portais ou rien je revenais. Pendant que crient les sirènes un futur incertain arrive, ils ont laché le gouvernail.

Parfois la vie, la vie est une glissade.

tinc...

2009-07-21T00:30:00.007+02:00

Tinc pis a Montpellier. Un estudi petitet per mi sola durant els tres mesos que m'estaré allà, els mateixos tres mesos que l'amo del pis s'estarà a estats units. No té rentadora ni tele però estic segura que amb bugaderia i internet no ho trobaré faltar.

Tinc nou company de pis a Cerdanyola. L'Edu, el pujaparets de les cerveses, que mentre jo no hi sigui estic segura que estarà la mar de bé amb la Maria i la Lali. I elles estaran la mar de bé amb aquest nou fitxatge i el canvi d'ambientació del pis.

Tinc ordinador nou. Un netbook, o així se li'n diu al petit trasto més petit que molts llibres que m'acompanyarà a la France i que ara em serveix per escriure això des de la plaça de l'esglèsia de Cerdanyola. Sí, és que al pis no tinc internet però a la plaça sí. A l'hivern ha de ser poc pràctic, però això de parar la fresca amb internet a la falda està prou bé.

Tinc un grandíssim cap de setmana de muntanya guardat al calaix dels meus favorits, amb una molt bona companyia al voltant, unes molt bones fotos a la retina i unes molt bones experiències al record. I ja tinc dos tresmils a la butxaca.

Tinc un bon concert al poble espanyol, d'un paio sonat i pallasso que toca el que li ve de gust i que ha fet la fortuna de posar-li una bona melodia a un do-sol-lam-fa enganxós. Tot i que m'esperava més gent més gran de 25 anys i un so una mica millor (potser és que la quarta fila no era el millor lloc per trobar cap de les dues coses), la cocacola, les txutxes i la sobretot la germana que m'hi van acompanyar van fer un gran vespre de concert. Every little thing's gonna be alright...

Tinc un parell d'amics que tot el món creu que estan sonats excepte ells, i jo. Tinc tres kebabs al plat, tres tès marroquins i tres converses interessants per un dissabte al vespre.

Tinc un cosinet que cada dia fa més gràcia, intentant asseure's amb a força d'uns micro-abdominals, intentant anar de quatre grapes amb la força d'unes micro-cames, i intentant nedar amb les ganes d'un micro-phelps. Tinc ganes que camini per poder córrer-li al darrere.

Tinc un concert d'estrena d'aqui quinze dies. Amb guitarres, contrabaix, piano, violí, flauta, fresses i veu. Invents dels nostres, un altre any, però amb una altra intenció. En tinc ganes, moltes ganes.

I tinc feina, molta feina abans de marxar de vacances i abans de marxar a França, que no tinc ni idea de com ni quan la faré, perquè no sé fer-la. Però bé, ara no vull pensarhi. Ja ho faré demà a partir de les nou del matí.

...don't worry about a thing
cause every little thing's gonna be alright...

exhausted

2009-07-08T20:00:00.004+02:00

Abans de començar ja em van avisar que això no seria un camí de roses, més aviat un caminot mal parit per mig de bosc ple de clots i basses per on es camina durant quatre anys a les fosques i sense lluna. I s'ensopega. I suposo que avui ha estat una d'aquelles ensopegades que es posen tan malament.

Tres dies seguits fent més hores que un rellotge.
Tres dies seguits sortint la última de l'edifici.
Tres dies seguits fent feina sense parar.
Tres dies seguits esgotant les piles.
I tres dies seguits llençant tota la feina a les escombraries.
(després d'unes quantes setmanes no gaire diferents)

Això costarà. I tant si costarà. Però bueno, ara és quan haig de treure l'esperit de superació que tinc amagat en algun racó del meu coco i pensar que en sóc capaç. D'aguantar això i de molt més. Perquè sinó... haber elegido muerte!

Per sort demà a aquesta hora estaré recarregant les piles a dins una petita cambra amb les parets toves darrere de 88 tecles fent sonar entre tots les cançons que ens agraden de la millor manera que sabem. Que bé que ho fotrem a CanTri!

I per sort el cap de setmana que ve serà dels de recordar, i espero que no hagi de ser per les mules als peus o el mal de genolls. Divendres marxo cap a França amb els locos de La Colla a fer tres tres mils en dos dies: Caberrou, Estaragne i Campbieil. La cosa promet... espero tornar amb fotos com aquesta!

Veus que bé! He acabat la feina fa mitja hora i m'he posat a escriure el blog ben emprenyada, però ara, només de mirar els mapes i les fotos d'aquestes muntanyes ja m'ha canviat l'ànim. Quina sort haver trobat una altra afició que sigui capaç de fer-me oblidar tota la resta. Em sembla que després de sopar em posaré a tocar el piano, l'altra afició amb poder hipnòtic que tinc, per acabar d'arreglar-ho tot i demà començar la jornada amb ganes malgrat tot.

j'y irai

2009-06-23T01:23:00.008+02:00

Sí. O millor oui, per anar practicant... perquè avui he sapigut que d'aquí poc més de dos mesos me n'aniré a passar una temporada al país veí. Aniré a posar a prova el francès que he après aquest any mentre faig uns experiments molt interessants amb un grup de recerca de l'Institut de Génétique Moléculaire de Montpellier.

Seran tres mesets a França, lluny però aquí mateix.
Serà un parèntesi de tot plegat.
Serà una experiència que ja fa temps que tinc ganes de viure... guai!!

Ara, però, toca omplir papers, enviar mails, buscar pis en francès i pintar els virus amb fluorescent abans de marxar cap allà. Buf! la feina que se m'ha girat! Però bueno, ja que els senyors de la Generalitat s'han cregut que el que vull anar a fer val la pena i m'han donat diners... no és qüestió de fer les coses a mitges!!

Bé, aquí deixo el mapa, per si algú vol venir a veure'm mentre sigui per aquests móns de déu... però no té pèrdua: AP7 amunt i au!!

I després del j'irai, ara tinc ganes de deixar constància del je suis allée del cap de setmana, que no ha tingut treva.

Samedi matin, al cotxe direcció Oliana, avec un ami i un noi que podria perfectament convertir-s'hi, a pujar parets amb ferros i cables. Una via ferrada espectacular, exigent i molt molt xula. Sensacions de totes classes... i sobretot beaucoup de rires!!

Dimanche soir, al bateig del cosí més guapo que tinc. Bé, no és ben bé cosí... però com se li'n diu al fill d'una cosina? el nebot-cosí? Segur que els francesos tenen un nom per a això, ja els hi preguntaré quan hi vagi. En attendant, aquí us presento el rei del mambo, rient amb la seva tia-cosina, o com se'n digui.

depressa i corrents

2009-06-12T17:40:00.002+02:00

Així és com escric això avui. Feia molts dies que no escrivia perquè dedicava les hores a altres coses i mentrestant anava guardant idees al cap que tenien ganes de ser escrites aquí. La veritat és que no sé per on començar, i només tinc deu minuts abans no em vinguin a buscar...

La festa major va ser de les més ben aprofitades que recordo: riures, molts riures amb la pedregada a mig sereno i riures, molts riures a les barraques el divendres, i el dissabte i el diumenge. Gent, converses amb gent de tota classe amb el got a la mà i el somriure que la festa major em va posar als llavis des del divendres fins el dilluns. També hi va haver temps per alguna discussió i alguna llàgrima, però perquè hi hagi bons moments també n'hi ha d'haver de dolents, no?

I la setmana després de la festa... treballant moltes hores, amb algunes alegries i algunes frustracions, i també amb bones notícies, mentre en segueixo esperant d'altres que dissiparan les boires que ara té la meva tardor...

Aquests dies també he fet un bon descobriment a Cerdanyola per anar a córrer quan es fa fosc (la manera més barata de passar pel psiquiatre, com diu en Sanjosex). Al final m'acabarà agradant i tot, aquest poble! Tenen un ramat de xais i tot!!

I mentre espero que arribi el dia d'agost per anar amb unes grans persones a gastar els bitllets d'avió que des d'ahir tinc al calaix (cada dia m'agrada més això del dit-i-fet), ara mateix vaig tirant cap a fora que l'Albert i la Sandra ja em deuen esperar per anar a buscar la resta d'amics de la uni i anar amb rumb a Llavorsí, que ens espera un cap de setmana dels de recordar!!

I ja callo. Perdó si us he avorrit però avui tenia ganes de crònica. A reveure!!

ha arribat l'istiu

2009-06-02T21:05:00.006+02:00

o com a mínim és la sensació que tinc jo aquesta setmana, tenint en compte que, de tota la vida, a l'estació que hi ha entre la primavera i la tardor se li'n diu istiu.

Perquè divendres vaig anar de festa major, i aquestes festes sempre indiquen istiu.

Perquè dissabte vaig anar a veure el campionat de Catalunya, i això de les pistes d'atletisme plenes de gent és cosa d'istiu.

Perquè diumenge vam assajar per fer un concert a la fresca, i la fresca només és a l'istiu.

Perquè la gent ja m'ha dit que s'ha banyat a la platja (sense neoprè), i això jo només ho faig a l'istiu.

Perquè diumenge al vespre hi havia cua a la carretera entre Llagostera i Cassà, i això només passa a l'istiu.

Perquè he acabat el curs de francès, i quan s'acaba el curs comença l'istiu.

Perquè m'he fotut un fart de menjar cireres, i quan hi han cireres ja és istiu.

Perquè ahir vaig anar a córrer cap al tard pel mig de bosc, i això només es pot fer a l'istiu.

I perquè aquest cap de setmana ja és la festa major de Cassà, i tothom sap que després de la festa ja és istiu.

Què és lo dolent de tot això?? Que sí, ha arribat l'istiu, però per les vacances encara queden dos mesos i un piló de coses per fer.

Però bé, mentres no arriben, miraré d'aprofitar les tardes-vespres d'istiu a Cerdanyola i els caps de setmana a Cassà... o allà on sigui!!

I aquí en deixo una d'istiuenca de toooooota la vida.

Osti, és ben bé que youtube està carregat de sorpreses. Aquest vídeo és de 14 anys després que es fes famosa la cançó... qui ho diria!

ho haveu vist?

2009-05-28T00:25:00.008+02:00

Els de crackòvia van arriscar-se molt fa un mes i mig traient-se de la màniga el cooopa lliiiga i champions que avui cantaven els nens que hi havia als tobogans de Cerdanyola i els grans que hi havia a l'estadi olímpic de Roma.

Suposo que, igual que en Guardiola, els de crackòvia tenien fe en aquesta colla de persones amb samarreta blaugrana, els que avui, al final, fent la feina ben feta els han donat la raó. Jugant a pilota han fet història. Han escrit una història que d'aquí a molts anys encara es recordarà i nosaltres podrem explicar als nostres fills, néts, nebots i el que sigui, com ho vàrem viure.

En directe a Roma, captant cada instant per no oblidar-lo.
En pantalla gran, amb amics i anant a canaletes.
En pantalla petita, amb diacepam i saltant per casa.
En pantalla petita, amb pistatxos i plorant al sofà.
Per la ràdio, amb en Pou i trucant per telèfon.
...
Vivències per tots els gustos, però totes dels mateixos colors.

I no, segueixo sense entendre perquè una gent que cobren per fotre una pilota al mig de tres pals aconsegueixen generar tots els sentiments que generen. Però és així.

Segurament és perquè fan la feina ben feta. Perquè aquests tres títols són gràcies a la feina ben feta. I això s'ha d'aplaudir, a aquest equip se l'ha d'aplaudir.

Au, doncs! Un aplaudiment! Visca la feina ben feta, i visca el barça!

sóc una estufa

2009-05-26T13:02:00.005+02:00

Aquest era el meu pensament a quarts de dues de la nit mentre donava voltes pel llit tremolant per culpa dels 39º de temperatura que desprenia el meu cos. Febre, molta febre. Feia molt de temps que no tenia tanta febre. I deguda a què? Doncs a unes fantàstiques angines que van fer acte de presència ahir a la tarda.

Vaig anar de la feina directament a la farmàcia a buscar un termòmetre que justifiqués el meu malestar i els meus tremolors, i també les drogues necessàries per parar la infecció i el mal de tot. Per sort la farmacèutica es va creure que sóc perfectament capaç d'autodiagnosticar-me unes angines gràcies a la mida desmesurada de les meves amígdales i em va donar una caixa d'antibiòtics sense haver passat pel metge, no sense advertir-me que és moltmoltmolt important que em prengui totes les pastilles.

Un parell d'hores de son em van refer una mica i van donar-me forces per sopar i mirar una estona la tele. Home! No podia pas perdre'm els avis de casal rock! La nova cançó: smells like teen spirit. Promet. I després, a 39 de febre, cap a dormir... o intentar-ho. Suors, tremolors, somnis amb els avis de la tele i una dutxa d'aigua freda per mirar de fer baixar els graus que l'ibuprofè no havia estat capaç de fer baixar. Vuit del matí, encara a 38. Antibiòtic, mig iogurt, canvi del llit pel sofà i a seguir covant les angines.

Feia temps que no estava tan malalta. Vacances forçades. Quina alegria.

Bé, penjo això abans no se li'n vagi l'olla a l'ordinador, que com que les desgràcies no vénen mai soles, des d'ahir el meu fantàstic portàtil juràssic fa el burro i se li apaga la pantalla sola... que bé, no trobeu?

Au! Fins al pròxim post, que espero que sigui més optimista, o si més no, més saludable!

històries d'autopista

2009-05-24T23:51:00.004+02:00

Diumenge. Set de la tarda. Autopista AP7. Jo al cotxe amb la Laura i els trastos de la setmana. Trànsit dens ja que els xaves (amb tots els respectes pels meus amics xaves) aquest cap de setmana ja han anat a la platja. A pocs quilòmetres del peatge de la Roca, retencions. Velocitat mitjana, uns 50km per hora. Tranqui·lament, sense presses i amb filosofia anem tirant pel carril de la dreta. Però resulta que hi ha gent que no està tan tranquil·la, ni té poca pressa, ni té filosofia de cap mena. O potser sí que en té alguna, però jo sóc incapaç d'entendre-la.

Cotxe 1 es fa el llest i passa per una àrea de descans per avançar metres, i acaba apurant el carril d'acceleració fins que fa frenar al cotxe 2, que circulava pel carril de la dreta, just davant nostre, uns 15 o 20 metres més endavant en els quals el cotxe 1 s'hauria pogut incorporar sense causar molèsties.

Cotxe 2 s'emprenya perquè l'han fet frenar i ha perdut una posició en la cua de cotxes i decideix avançar al cotxe 1 en una maniobra legal d'avançament posant-se al carril del mig (tot això, amb trànsit dens i a 5o o 60 per hora) però amb l'únic motiu de tocar els pebrots al que els hi ha tocat.

Cotxe 1 s'adona que perdrà la posició que havia guanyat amb tant d'enginy passant per l'àrea de descans, i que perdrà l'honor que això li ha reportat, i decideix desplaçar-se cap al carril del mig, just en el mateix moment en què cotxe 2 l'està avançant legalment.

Cotxe 2 es veu obligat a desplaçar-se cap al tercer carril per evitar la col·lisió amb cotxe 1, amb la qual cosa la resta de cotxes del voltant s'han de desplaçar cap al costat i frenar per evitar l'accident.

Per sort, cotxe 1 posa seny i torna a lloc ràpidament, i tot queda en un petit ensurt a pocs metres de nosaltres. O això és el que em pensava jo. Perquè instants després la situació es converteix en un teatrillo digne de qualsevol pel·lícula estil Torrente:

Cotxe 2 i cotxe 1 s'aturen al carril de la dreta, amb la qual cosa nosaltres quedem com a espectadores de primera línia. Els respectius conductors surten dels respectius cotxes i s'esbatussen a cops de mà, de puny o de qui sap què. Un, alt i gros, l'altre, petit i rabassut, al mig de l'autopista amb molts de cotxes, barallant-se com dos borratxos sortint del bar a les 6 del matí. Al cap de pocs instants surten les respectives senyores dels cotxes i intenten posar pau. No em pregunteu ben bé com, però ho aconsegueixen, i cadascú torna al seu cotxe, emprenyat però orgullós d'haver defensat el seu orgull, i segueix el seu camí.

Una demostració de caràcter de dos mascles ofesos i emprenyats en tot el seu esplendor. Una estampa digna de veure. No diré més.

du ciel au sol

2009-05-21T01:57:00.008+02:00

Una setmana més tard del compte per culpa de la meteorologia, però finalment vaig saltar. Bé, de fet el que vaig fer va ser caure. Caure des de 4000 metres a través del cel de l'Empordà.

Avioneta sorollosa, arnés ajustat, monitor sosaines, fotògraf crack, cel blau, vent fort, mar a sota, muntanya a prop... i caure. Caure avall, cridant i obrint els ulls com mai, i emmagatzemant les imatges i les sensacions a 200 kms per hora. De cop un sotrac i calma. Paracaigudes, calma i silenci, planejant per sobre Empuriabrava, girant sobre un eix invisible, buscant on anar a caure, i emmagatzemant més imatges i sensacions. El terra acostant-se depressa, un aterratge de llibre i final del trajecte.

I després? Sensacions molt estranyes, de borratxera, de fumada o d'alguna cosa semblant. Les cames no coordinaven, les neurones no s'ordenaven. Va caldre ben bé mitja hora, una pepsi i unes pringles per tornar a ser jo, o alguna cosa que se li assemblava.

I avui, després de repassar-ho moltes vegades, he entès el perquè. Van ser només cinc minuts de caiguda però vaig captar tantes dades com en una setmana seguida i el meu processador no donava per més. Va ser l'excés d'informació el que em va emborratxar.

Quina sensació.

I ara, vistes les fotos, vist el video, un cop posat tot a lloc... no sóc capaç de descriure el salt en poques paraules. Per tant, faré servir les que em van sortir del cor en la borratxera després de caure:

osti met! quina xarbotada!

si tu vas au ciel

2009-05-08T00:00:00.003+02:00

Deu de maig. Diumenge serà deu de maig. Curioses casualitats, fa disset anys el deu de maig també va ser un diumenge... i aquell deu de maig del 92 va ser quan vaig tenir el meu primer contacte amb el cel.

Bé, amb el cel ben bé no, per sort, sinó que va ser amb el que diu que el cel és el seu reialme, amb aquell senyor de qui tothom parla, en qui tothom es caga, però que encara és l'hora d'ara que ningú l'ha vist mai tot i que diuen que sempre és a tot arreu.

Vestida amb un vestidet la mar de mono (no, no penso posar cap foto de la data en qüestió, ni pensaments), aquell dia em van portar a l'esglèsia perquè un senyor amb una camisa negra llarga fins als peus ens donés, a mi i a tot de nens i nenes de la meva edat, un tros de pa eixut i insípid que s'enganxava al paladar com una mala cosa. Després de la parafernàlia d'aixecar-se, asseure's, aixecar-se, asseure's, menjar pa en silenci, recitar poemes sense sentit i cantar cançons sense ritme definit, vam sortir tots a les escales de l'esglèsia i vam fer lo més divertit del dematí: jugar a canviar-nos cromos d'aquells que portaven el nostre nom i la data de l'event en lletres daurades. Això fins que els pares varen acabar la xerrera i se'ns van endur a dinar, convençuts (o no) que aquell dia els seus fills havien fet un pas molt important en la vida.

Casualitats de la vida, aquest diumenge deu de maig que s'acosta tindré una altra vegada una experiència amb el cel que, igual que la de fa disset anys, serà única i irrepetible i representarà un pas molt important en la meva vida. No, no em caso, no heu pas de patir per això, però aquest cop JO estic convençuda que serà un dia per recordar de veritat.

Aquest cop no hi haurà senyor amb camisa negra llarga palplantat a darrere l'altar. Aquesta vegada hi haurà un senyor amb un llençol molt gran plegat dins d'una motxilla i enganxat a la meva esquena.

I... un avió.
I emoció, il·lusió i nervis.
I adrenalina, i endorfines.

I... un salt.
Un sol salt, però mil cops més alt que el meu millor salt.

I un minut de caure.
I tres minuts de volar.

I... diumenge us explico com es veu això sense haver de menester el googlemaps!!!

back again

2009-04-30T01:00:00.009+02:00

Sí, gent. Un altre cop. Jo ja em pensava que no hi tornaria mai més... i mira. Ho he de reconèixer: he tornat saltar amb perxa en competició oficial. Amb el top vermell del geieg i amb una perxa entre les mans, el diumenge de pasqua vaig anar a jugar a Castellar del Vallès.

Perquè no vaig anar a competir. No. No es pot anar a competir quan fa més d'un any que no entrenes, quan fa més d'un any que no saltes per sobre d'un llistó. O sigui que la meva intenció aquell matí era agafar una perxa qualsevol per passar, sense doblegar-la, per sobre d'algunes alçades (ridiculotes per la Gemma de quan competia) que fossin suficients per aconseguir alguns punts pel club. Més que res per fer un favor a les companyes. Res més.

O sigui que vaig arribar l'última a la pista, xerrant amb l'un i amb l'altre, (ja ho tinc això), vaig escalfar lo mínim mínim mínim per no esgotar-me abans d'hora (és que quan un no entrena ha de ser conscient que es cansa moltííssim més fent el que abans eren xorrades), vaig inventar-me des d'on corria, (uns 13 metres, no ens passéssim), vaig inventar-me quina perxa agafava (la de la Mònica, la meva companya de club) i vaig posar-me a jugar. I jugant jugant vaig anar passant llistons, com aquell qui passa a l'altre costat del riu. Però la perxa era tan toveta que es doblegava una mica i... jugant jugant, agafant cada cop una mica més alt... va resultar que la dita de "quien tuvo, retuvo" es va demostrar certa.

Sense rumiar-ho gens, corria (un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, VUIT!), clavava la perxa amb els braços al cel i m'enlairava de terra agafada a un tub de fibra de vidre que, mentre es doblegava, em deixava temps de fer uns gestos que es veu que encara no he oblidat. Sense rumiar-ho gens. Sense ni pensar per un moment què havia de fer, ni com ho havia de fer. Només deixant que la memòria mecànica sortís un altre cop, després de... casi quatre anys de no saltar doblegant una perxa. No, segurament no vaig saltar molt bé (n'havia sabut mai de saltar molt bé?) però tampoc no ho devia fer molt malament, perquè per saltar amb vuit passos de carrera, sense claus, amb una 3,70-59 i després de tant de temps... no està malament saltar tres metrillos, no?

Les noies que competien amb mi (perquè elles sí que competien) es devien pensar que me'n fotia d'elles... ja em sap greu, de veritat. La primera sorpresa en veure que anava passant alçades vaig ser jo. I la primera sorpresa en veure que guanyava la prova i feia tots els punts possibles pel club també vaig ser jo...

I què passa després d'un matí com aquest? Que t'adones que t'ho passes molt bé jugant amb una perxa. Jugant. I que t'adones que no tornaries a competir. Que no tornaries a entrenar. Que no tornaries a barallar-te amb la perxa entreno rere entreno, campionat rere campionat, per veure qui pot més. Que tot allò ja va passar, i que ara toca riure després de passar cada llistó, i sobretot riure abans d'intentar passar-los.

I què més passa després d'un matí com aquest? Que n'hi ha d'haver un altre. que el club no pot desaprofitar aquest fitxatge sorpresa!! :P I la Gemma no pot evitar tenir ganes de tornar a jugar una altra estona, amb el top del geieg, amb els jutges posant el llistó, i esperant les sensacions que vénen soles en aixecar el peu esquerre de terra, amb les mans ben agafades a la perxa.

Diumenge 10 de maig, 17:15, Castellar del Vallès.
Som-hi doncs!! Aaaaaaa jugarrrrr!!!

...

i un dimecres a la nit me'n vaig a dormir tard, després d'una conversa que no hauria volgut tenir, i amb una llàgrima, una bufanda, una abraçada (amb interrogant d'exclamació) i una frase:

la vida no és justa ni injusta.
la vida és innocent, i no sap a què juga.

i ara em ve molt bé deixar aquí una tonteria/filosofia que m'encanta.
per tu, i per tu, i per tu.

"guardar como"

2009-04-15T00:09:00.005+02:00

un dinar de dijous molt dominguero amb una companyia immillorable.

una excursió nocturna anul·lada a última hora, substituïda per un puja-i-baixa per les roques en solitud en fer-se fosc i per un parell de cerveses irlandeses en companyia de matinada.

un divendres matí inexistent i un divendres tarda de receptors, kinases i AMP cíclics.

un dissabte matí de cotxe fins a Barcelona, de tren fins a Ripoll, i de bici fins a Olot, sota la pluja i amb uns grandíssims companys d'aventures.

un dissabte tarda de migdiada, de passejada, de tè i cervesa a la mateixa cadira, de parlar molt i de sopar encara més.

un diumenge matí d'excursió pels volcans i pels fajos, sota la pluja i pel mig del fang.

un diumenge tarda de pictionary i de mimtionary memorable, amb un sopar acompanyat de grans converses.

un dilluns matí de bici Olot-Girona, un fins aviat i una contra-rellotge personal fins a casa.

un dilluns tarda de tè a tres bandes, de riures, de llàgrimes, de sinceritats i de superherois.

Gràcies a tots els companys d'aquest viatge curt però intens, d'aquests cinc dies i cinc nits que he espremut fins a l'últim instant. Emmagatzemats queden a la meva memòria dels bons moments.

i ara, què hi veig a l'horitzó?

un cafè
una actuació
una piragua
un salt

una capa
un antifaç
una llàgrima
un cinc

cinc dies, cinc nits

2009-04-08T00:57:00.005+02:00

ja s'acosten. ja arriben. cinc dies de festa seguits.
i sé del cert que no tindré temps per avorrir-me...
...que guai, que guai! ;)

mentrestant, aquí deixo una petita mostra de la que està sent la meva banda sonora aquests dies:

Llevo las miradas guardadas de un pasado que no fue.
Llevo las llaves olvidadas de un cerrojo que nunca encontré.
Pero hoy cambiaré el orden de los momentos.
... La vida es hoy, ni mañana ni ayer.

col·lapse d'emocions

2009-04-06T23:58:00.006+02:00

- Què tens? Què et passa?

- Res, no em passa res.

- I doncs... per què plores?

- Perquè no em passa res.

imagination

2009-04-05T23:43:00.005+02:00

Dicen que la imaginación rompe cualquier barrera, que sabe volar...
solo tienes que saber cerrar los ojos en el momento adecuado.
(misigno)

Avui no hi ha res meu.
Ni tan sols la frase.
L'hi he robat a l'autor del vídeo.
(gràcies!)

Perquè també crec que la imaginació és la millor manera de viatjar.

compensant

2009-03-29T23:50:00.015+02:00

Premià de mar.
Diumenge al migdia.
Calçotada d'amics de la universitat.

Patates.
Berberetxos.
Calçots.
Salsa.
Pollastre.
Botifarra.
Xai.
Amanida.
Maduixes.
Pinya.
Plàtan.
Xocolata.
Pistatxos.
Cacauets.
Xocolata.
...
Camamilla!

Tipa.
Molt tipa.

Cerdanyola del Vallès.
Diumenge al vespre.
Per sort últimament he mirat la tele i tinc la solució a la nevera. Estic segura que heu vist l'anunci, però per si de cas us transcric el que diu:

Si el diumenge per dinar menges el triple del normal i et fa la sensació que encara l'endemà al dematí estaràs tipa, no et preocupis, no et sentis malament, perquè no passa res. Aquesta fartenega que t'has fotut no serà un problema per la teva salut, i sobretot no serà un trauma per la teva consciència. Només cal que al vespre per sopar et mengis un fantàstic iogurt dels nostres i ja està. Tot compensat. Així segur que no t'engreixes ben gens i aviat estàs tan mona com la Paz Vega. T'ho prometem.

Bé, aquest iogurt és gairebé el mateix de sempre, només li hem posat un parell de vitamines per poder-li canviar el nom. Però és la manera que se'ns ha acudit, ara que hi ha crisi, per mirar de vendre'n més. Perquè sabem del cert que les dones us sentiu fatal quan mengeu més del compte i que si trobeu alguna cosa que us faci sentir millor la comprareu. Perquè sou així d'estúpides i perquè us ho diu la Paz Vega.

I jo, com que sempre em crec el que em diuen per la tele (que si ho diuen per la tele deu ser que és veritat) els he fet cas i aquest vespre he compensat el dinar d'avui amb dos iogurts vitalinea compensa desnatado natural (per si de cas els de fruites no acaben de compensar ben bé del tot). Sí, a mi me daban dos. Ja us he dit que jo sempre em crec el que em diuen per la tele...

córrer sola

2009-03-26T00:28:00.006+01:00

córrer, posar-se les bambes i córrer.
sola, així sola no em sento sola.

ho he intentat, però no ho sé explicar millor que ell:



Sol, així sol no em sento sol

Una forma ben senzilla

De repassar tot un dia

I corrent et sents millor

I respires molt més fort

I pensant en els problemes

Te n’oblides de les penes

Així sol no em sento sol

Si vull agafo drecera

I si vull faig marxa enrere

Una forma ben barata

De passar pel psiquiatre

Corrent quan es pon el sol


Amb ganes de ser la setmana que ve.
Amb ganes de tenir una hora més de llum.

visca la primavera

2009-03-24T23:42:00.006+01:00

Quan al teu voltant es respira la primavera dels sentits i tu trobes a faltar alguna cosa és quan s'escapa una llàgrima que rellisca fins que es fon amb el somriure més sincer.

Per cert, es busca picapedrer. Si poden ser dos, millor.
Interessats poseu-vos en contacte aquí o a Can Pixa.

my saturday nights

2009-03-17T23:36:00.012+01:00

L'altre dia rumiava, recordava els meus últims dissabtes a la nit, i em sorprenia en adonar-me de com han arribat a ser de diferents.

El primer saturdaynight de la llista és el que vaig passar a Barcelona amb totes les noies de la colla de la uni, primer a casa la Cris i després de festa fins a les tantes. Una nit genial amb la gent amb qui vaig compartir la carrera i que espero que em segueixin acompanyant molts anys més, encara que només ens veiem molt de tant en tant.

El segon dissabte a la nit va ser improvisat: sense saber ben bé com em vaig deixar enredar per la Raquel i vaig acabar a Platja d'Aro fent la pallassa fins a les tantíssimes i esmorzant una hamburguesa amb el fill de l'alcalde i els seus amics. Quines coses que tenen les discoteques, és ben bé...

La tercera nit de dissabte va ser de descans, perquè després de voltar per París tota la tarda bé que havíem de descansar per poder seguir voltant per París tot l'endemà! Una escapada organitzada des de feia temps amb uns grans companys de viatge: els amics del poble, la colla que s'ha anat fent aquests últims anys i amb qui espero seguir compartint viatges, sopars, converses i riures.

La quarta saturdaynight va ser molt especial: la vaig passar caminant, pujant una muntanya, sense més llum que la de la lluna que es reflectia en la neu. Senzillament impressionant. La companyia d'aquella nit tan diferent van ser gent que conec realment poc, gent nova amb qui comparteixo aquesta afició a la muntanya que estic descobrint. Gent estranya amb qui els silencis no són gens incòmodes, perfectes companys de viatge.

La cinquena nit de dissabte va ser aquest últim cap de setmana, i també va ser de descans. Descans merescut a Bellver de Cerdanya després d'un dia d'esquí amb la Núria, amb les orelles vermelles del sol i els ulls somrients d'alegria. Descans necessari abans d'un altre dia d'esquí amb la Núria, la Meritxell, l'Ester i tot un poti-poti curiós de gent amb qui vaig compartir el dia per casualitat. El resultat: les bateries esgotades però amb la sensació d'haver aprofitat totes les hores del cap de setmana fins l'últim segon.

La sisena nit de dissabte? Encara està per arribar però ja té bona pinta: Barcelona, Razzmatazz, Lagarto Amarillo. Sentir en directe cançons com aquesta amb una companyia més que boníssima promet ser una bona nit de dissabte.

Em sembla que aquests últims dissabtes a la nit no haurien estat millorables de cap manera. I potser semblarà una tonteria però ara m'adono de la sort que tinc de poder fer les coses que m'agraden i de poder-les compartir amb la gent que m'agrada. Són coses molt diferents. Són gents molt diferents. Però m'agraden. Què més es pot demanar?

és que cada dia igual!!

2009-03-06T08:42:00.007+01:00

No ho entenc, us juro que no ho entenc, i estic segur que no ho entendré per temps que passi o per vegades que ella intenti explicar-me'n el motiu. El motiu de què? De fer-me treballar inútilment dia sí dia també. I no pas només un cop, no!! Dos, tres, quatre... i els que facin falta fins que se li acut fer-me cas d'una vegada, o fins que m'ignora completament. I cada dia és el mateix: al vespre em grapeja per programar-me a l'hora que li sembla adequada, que no és mai la mateixa, i després, quan és l'hora de la veritat, ni puuuuto cas! Mai! És impossible!! I mira que m'hi esforço!!

Quan arriba l'hora assenyalada començo la meva feina, amb veu fluixa però ferma, per no sobresaltar, tot i que estic segur que així ni el seu subconscient em sent. Al cap d'uns segons començo a cantar una mica més fort, però com que això tampoc no sol tenir èxit acabo cridant com un beneit fins que en algun moment té lloc alguna mena de resposta física per part d'ella (però llavors estic segur que fins i tot la veïna de dalt, la que es passeja tot el dia amb talons, em sent cridar). En aquest moment ja tremolo, perquè no sé mai què passarà. El que sí que sé és el que NO passarà: que em faci cas a la primera. Sovint el que fa és demanar-me, de males maneres, i amb els ulls jo diria que tancats, que m'esperi cinc minuts i ho torni a intentar, com si retrassar l'inevitable fos la solució. Però bé, jo sóc obedient i crec: m'espero cinc minuts i torno a interpretar la meva serenata. Cinc minuts, i cinc minuts més, i cinc minuts més, i cinc minuts més... i així fins que se li acut que potser acabarà arribant massa tard i acaba fent-me cas d'una vegada amb cara de pocs amics.

A vegades, però, la cosa va diferent: ella diu que ho ha fet adormida i que no se n'ha adonat però jo no encara no sé si creure-me-la. El cas és que em fa callar del tot, es gira i torna a fer això que fa sempre estirada al meu costat i que li deu agradar molt. Jo, com que ja he acabat la meva feina, em quedo tan tranquil. Tranquil fins que ella, per motius que desconec, acaba obrint els ulls. És llavors quan em mira, fa cara d'esglai i fot un salt del llit dels que no li veig fer mai quan jo canto. I després, evidentment, tot són presses i mala llet, i mecagu'mlous i ésquesócundesastres. Si m'hagués fet cas a la primera... però es veu que no n'és capaç, o això és el que diu.

Bé, tot i les adversitats, jo segueixo fent la meva feina cada matí, esperant que algun dia em faci feliç i obri els ulls per fer-me callar i ja no els torni a tancar. I espero que no em passi com a un dels meus predecessors de fa anys, que encara ara la companya d'habitació es capaç de cantar la seva serenata particular de cada matí, de cops que l'havia hagut de patir en silenci.

Paco Rubiales

2009-03-04T00:36:00.003+01:00

Ja sé que aquests dies no és ser gens original dedicar-li quatre línies però ara, després de tornar a riure a carcajades veient el "Rubianes Solamente", me n'han vingut ganes.

Aquest home és únic. No crec que mai més ningú sigui capaç de fer el mateix que ha fet ell. I si algú ho fa, haurà estat el segon, i això no té mèrit.

I com que les meves paraules no tenen cap gràcia al costat de les seves, jo ja callo:

el trabajar
el trabajar... ya saben ustedes, con todo lo que el trabajo conlleva: el trabajo dignifica al hombre, el trabajo te honra, el trabajo te realiza... el trabajo te pule, te abrillanta, te da esplendor... el trabajo es la ostia! el trabajo hasta te pone cachondo! hay que ver lo cachonda que va la gente a trabajar a las seis, siete y ocho de la mañana, todo el mundo cantando y bailando por la calle: vamos a trabajar, lala lalaaaa... ¿Dónde vais con esa marcha matinera?? a traaa baaaa jaaaaar!!

qüestió de milisegons

2009-02-27T00:53:00.007+01:00

Per acabar un dijous d'aquells que se't fan les nou del vespre i encara no saps com, que quan arribes al pis decideixes netejar l'habitació abans no ensopeguis amb les boles de borró, que poses el caldo de la mare a bullir mentre et prepares una amanida esperant tenir-ho tot a punt per quan comenci Polònia, un dia d'aquests el pitjor que et pot passar és que se't trenqui el sitrell.

Es tracta d'un moviment que has fet vuit-centes vegades: agafar el sitrell de sobre el microones i tirar una mica d'oli per sobre l'enciam. Però resulta que avui els teus dits no han calculat que el sitrell estava untat -potser més de l'habitual? mai no ho sabrem-, i el que semblava una activitat sense cap mena de risc degenera en catàstrofe en qüestió de milisegons: la cuina plena de vidres esmicolats, molts mililitres d'oli del bo a fer punyetes, la fregona saturada de lípids i una dosi de mala llet interna que no saps com gestionar. I a sobre quan aconsegueixes despejar la zona, Polònia ja ha començat. Com pot ser que un coi de pot de vidre ple de suc d'olives sigui capaç de fer-te sentir tan inútil?!?!

Però bé, la bona notícia és que avui ja puc anar a dormir: he après que dir sitrell és tan correcte com dir setrill (o més!!!). O sigui que endavant amb el dialecte gironí i els sitrells untats que rellisquen dels dits i foten un merder de ca l'ample quan menys t'ho esperes.

sitrell
[der. de setra, format ja segurament en el mateix àr. originari saṭl per un procés fonètic una mica complex; un canvi de sufix de base ja aràbiga o de caràcter romànic degué donar lloc a la variant més estesa setrill]
m. dial Setrill.

definició: www.enciclopedia.cat
foto: www.poesiavisual.com

espàrrecs

2009-02-24T10:16:00.000+01:00

Quan era petita em van regalar un diari. No sé si va ser el tió, els reis o els pares, però el cas és que va ser el meu primer diari. Les cobertes eren gruixudes, plastificades, de color blanc amb dibuixets que ara no em feu dir què eren, i els fulls eren de paper reciclat d'un color molt fosc i amb línies per no anar de tort. Com a bon diari, tenia un candau per tancar les paraules i amagar-ne la clau, una d'aquelles claus miniatures que, tot i saber que obrien tots els candaus de tots els diaris, s'havia d'amagar bé per protegir els escrits dels tafaners.

Aquell diari va ser el meu primer diari. I l'últim. El meu caràcter, inquiet i inconstant per naturalesa, va impedir que fos capaç d'escriure-hi sovint. De fet, va aconseguir que hi escrigués només una vegada. Només un dia. L'estrena del diari la va protagonitzar l'aventura del cap de setmana, quan vàrem anar a Argelaguer i el pare i jo vàrem anar a buscar espàrrecs pels voltants del camp de futbol. Entre tots dos en vam trobar 45, i jo en vaig trobar 9 o 10. Més o menys així explicava aquella tarda, seguida d'un dibuix d'un manat d'espàrrecs. D'aquesta manera va començar i va acabar el meu diari. Amb espàrrecs. Espàrrecs que encara m'arrenquen un somriure quan, remenant pels calaixos aquells on hi guardo totes les coses que no vull llençar, em trobo amb el diari de cobertes gruixudes, plastificades, de color blanc amb dibuixets. El diari que, ja sense claus ni candau, em deixa tafanejar en el que un dia, tan sols un dia, se'm va acudir d'explicar.

A vegades m'he preguntat perquè vaig ser incapaç d'escriure-hi més. Potser no vaig trobar res més interessant per explicar, o potser no vaig trobar mai el moment per explicar-ho, o potser, simplement, encara no m'agradava prou això d'escriure. Però mentre recordava aquell diari m'he adonat de la resposta. Per mi escriure només té sentit si sé que les meves paraules podran arribar a algú més que a mi, que no es quedaran en un full de paper reciclat amb ratlles per no anar de tort. Que algú, qui sigui, d'on sigui, com sigui, gastarà dos minuts del seu temps llegint les línies que, més bé o més malament, han nascut a la meva closca. Que li agradaran, o que no, que riurà, o que se'n riurà, que pensarà, o que passarà. Això m'és ben igual. Escric per buidar el que em passa pel cap, i si algú té ganes de compartir-ho, aquest és el lloc i el moment.

Doncs amb espàrrecs altra vegada dono per inaugurat el segon diari de la meva vida, amb la intenció que sigui més llarg que el primer i que el pugui compartir amb tothom qui vulgui.