Estrelles en la foscor

Cada dia, abans d'adormir-me, miro les estrelles. Miro les estrelles del sostre de l'habitació. Són l'herència d'en Dídac, el nen que abans dormia en aquesta cambra. Són quinze estrelles de joguina que brillen en la foscor, però no són tan sols això.

Són punts de claror on hi deixo els últims pensaments del dia. 

Són cuques de llum que vetllen de nit mentre somio. 

Són imatges que em transporten a nits d'estiu sota cels estrellats. 

Són màquines del temps que em fan trobar la Gemma petita. 

Aquella Gemma petita no tenia estrelles al sostre, però no li calien. Ella en sabia molt de viure, d'ocupar-se de les coses importants. Vivia sumant petits instants. Reia, plorava i jugava fent-se gran. 

Aquella Gemma petita ara crida perquè l'escolti, salta perquè la miri, 

es gronxa perquè la imiti, corre perquè la segueixi. 

Sóc aquí, no tinguis por. Fer-me gran és divertit. 

Les estrelles m'acompanyen i em guien el camí. 

Tingues seny, no facis cas. 

Viu, somriu i així aprendràs.

Mira, juga, xiula i sent. 

Sigues feliç i vés-hi corrent.

Perquès de despertar

Perquè les coses passen perquè han de passar.
Perquè les coses vénen quan han de venir.

Perquè esperant que passi el que volem no ens adonem que passa el que tenim.

Perquè buscant el que no tenim ens perdem el que podem aprendre.

Perquè el que creiem aprendre de fora ja ho teníem a dins. 

Perquè no calia aprendre-ho, només saber com trobar-ho.

Perquè l'infant que un dia érem vol saber que encara hi som. 

Perquè l'infant que encara som sap molt més del que creiem.

Perquè dos i dos fan quatre, i quatre i dos fan set. 

Perquè la raó no explica tot allò que no s'entén.

Perquè el que era un bogeria pot acabar sent una realitat. 

Perquè el que abans volíem ara pot haver caducat.

Perquè sí, perquè no, perquè ara, perquè jo. 

Perquè penso, perquè sento. 

Perquè somio, perquè respiro. 

Perquè al final, tot plegat és un regal.