ho haveu vist?

Els de crackòvia van arriscar-se molt fa un mes i mig traient-se de la màniga el cooopa lliiiga i champions que avui cantaven els nens que hi havia als tobogans de Cerdanyola i els grans que hi havia a l'estadi olímpic de Roma.

Suposo que, igual que en Guardiola, els de crackòvia tenien fe en aquesta colla de persones amb samarreta blaugrana, els que avui, al final, fent la feina ben feta els han donat la raó. Jugant a pilota han fet història. Han escrit una història que d'aquí a molts anys encara es recordarà i nosaltres podrem explicar als nostres fills, néts, nebots i el que sigui, com ho vàrem viure.

En directe a Roma, captant cada instant per no oblidar-lo.
En pantalla gran, amb amics i anant a canaletes.
En pantalla petita, amb diacepam i saltant per casa.
En pantalla petita, amb pistatxos i plorant al sofà.
Per la ràdio, amb en Pou i trucant per telèfon.
...
Vivències per tots els gustos, però totes dels mateixos colors.

I no, segueixo sense entendre perquè una gent que cobren per fotre una pilota al mig de tres pals aconsegueixen generar tots els sentiments que generen. Però és així.

Segurament és perquè fan la feina ben feta. Perquè aquests tres títols són gràcies a la feina ben feta. I això s'ha d'aplaudir, a aquest equip se l'ha d'aplaudir.

Au, doncs! Un aplaudiment! Visca la feina ben feta, i visca el barça!

sóc una estufa

Aquest era el meu pensament a quarts de dues de la nit mentre donava voltes pel llit tremolant per culpa dels 39º de temperatura que desprenia el meu cos. Febre, molta febre. Feia molt de temps que no tenia tanta febre. I deguda a què? Doncs a unes fantàstiques angines que van fer acte de presència ahir a la tarda.

Vaig anar de la feina directament a la farmàcia a buscar un termòmetre que justifiqués el meu malestar i els meus tremolors, i també les drogues necessàries per parar la infecció i el mal de tot. Per sort la farmacèutica es va creure que sóc perfectament capaç d'autodiagnosticar-me unes angines gràcies a la mida desmesurada de les meves amígdales i em va donar una caixa d'antibiòtics sense haver passat pel metge, no sense advertir-me que és moltmoltmolt important que em prengui totes les pastilles.

Un parell d'hores de son em van refer una mica i van donar-me forces per sopar i mirar una estona la tele. Home! No podia pas perdre'm els avis de casal rock! La nova cançó: smells like teen spirit. Promet. I després, a 39 de febre, cap a dormir... o intentar-ho. Suors, tremolors, somnis amb els avis de la tele i una dutxa d'aigua freda per mirar de fer baixar els graus que l'ibuprofè no havia estat capaç de fer baixar. Vuit del matí, encara a 38. Antibiòtic, mig iogurt, canvi del llit pel sofà i a seguir covant les angines.

Feia temps que no estava tan malalta. Vacances forçades. Quina alegria.

Bé, penjo això abans no se li'n vagi l'olla a l'ordinador, que com que les desgràcies no vénen mai soles, des d'ahir el meu fantàstic portàtil juràssic fa el burro i se li apaga la pantalla sola... que bé, no trobeu?

Au! Fins al pròxim post, que espero que sigui més optimista, o si més no, més saludable!

històries d'autopista

Diumenge. Set de la tarda. Autopista AP7. Jo al cotxe amb la Laura i els trastos de la setmana. Trànsit dens ja que els xaves (amb tots els respectes pels meus amics xaves) aquest cap de setmana ja han anat a la platja. A pocs quilòmetres del peatge de la Roca, retencions. Velocitat mitjana, uns 50km per hora. Tranqui·lament, sense presses i amb filosofia anem tirant pel carril de la dreta. Però resulta que hi ha gent que no està tan tranquil·la, ni té poca pressa, ni té filosofia de cap mena. O potser sí que en té alguna, però jo sóc incapaç d'entendre-la.

Cotxe 1 es fa el llest i passa per una àrea de descans per avançar metres, i acaba apurant el carril d'acceleració fins que fa frenar al cotxe 2, que circulava pel carril de la dreta, just davant nostre, uns 15 o 20 metres més endavant en els quals el cotxe 1 s'hauria pogut incorporar sense causar molèsties.

Cotxe 2 s'emprenya perquè l'han fet frenar i ha perdut una posició en la cua de cotxes i decideix avançar al cotxe 1 en una maniobra legal d'avançament posant-se al carril del mig (tot això, amb trànsit dens i a 5o o 60 per hora) però amb l'únic motiu de tocar els pebrots al que els hi ha tocat.

Cotxe 1 s'adona que perdrà la posició que havia guanyat amb tant d'enginy passant per l'àrea de descans, i que perdrà l'honor que això li ha reportat, i decideix desplaçar-se cap al carril del mig, just en el mateix moment en què cotxe 2 l'està avançant legalment.

Cotxe 2 es veu obligat a desplaçar-se cap al tercer carril per evitar la col·lisió amb cotxe 1, amb la qual cosa la resta de cotxes del voltant s'han de desplaçar cap al costat i frenar per evitar l'accident.

Per sort, cotxe 1 posa seny i torna a lloc ràpidament, i tot queda en un petit ensurt a pocs metres de nosaltres. O això és el que em pensava jo. Perquè instants després la situació es converteix en un teatrillo digne de qualsevol pel·lícula estil Torrente:

Cotxe 2 i cotxe 1 s'aturen al carril de la dreta, amb la qual cosa nosaltres quedem com a espectadores de primera línia. Els respectius conductors surten dels respectius cotxes i s'esbatussen a cops de mà, de puny o de qui sap què. Un, alt i gros, l'altre, petit i rabassut, al mig de l'autopista amb molts de cotxes, barallant-se com dos borratxos sortint del bar a les 6 del matí. Al cap de pocs instants surten les respectives senyores dels cotxes i intenten posar pau. No em pregunteu ben bé com, però ho aconsegueixen, i cadascú torna al seu cotxe, emprenyat però orgullós d'haver defensat el seu orgull, i segueix el seu camí.

Una demostració de caràcter de dos mascles ofesos i emprenyats en tot el seu esplendor. Una estampa digna de veure. No diré més.

du ciel au sol

Una setmana més tard del compte per culpa de la meteorologia, però finalment vaig saltar. Bé, de fet el que vaig fer va ser caure. Caure des de 4000 metres a través del cel de l'Empordà.

Avioneta sorollosa, arnés ajustat, monitor sosaines, fotògraf crack, cel blau, vent fort, mar a sota, muntanya a prop... i caure. Caure avall, cridant i obrint els ulls com mai, i emmagatzemant les imatges i les sensacions a 200 kms per hora. De cop un sotrac i calma. Paracaigudes, calma i silenci, planejant per sobre Empuriabrava, girant sobre un eix invisible, buscant on anar a caure, i emmagatzemant més imatges i sensacions. El terra acostant-se depressa, un aterratge de llibre i final del trajecte.

I després? Sensacions molt estranyes, de borratxera, de fumada o d'alguna cosa semblant. Les cames no coordinaven, les neurones no s'ordenaven. Va caldre ben bé mitja hora, una pepsi i unes pringles per tornar a ser jo, o alguna cosa que se li assemblava.

I avui, després de repassar-ho moltes vegades, he entès el perquè. Van ser només cinc minuts de caiguda però vaig captar tantes dades com en una setmana seguida i el meu processador no donava per més. Va ser l'excés d'informació el que em va emborratxar.

Quina sensació.

I ara, vistes les fotos, vist el video, un cop posat tot a lloc... no sóc capaç de descriure el salt en poques paraules. Per tant, faré servir les que em van sortir del cor en la borratxera després de caure:

osti met! quina xarbotada!

si tu vas au ciel

Deu de maig. Diumenge serà deu de maig. Curioses casualitats, fa disset anys el deu de maig també va ser un diumenge... i aquell deu de maig del 92 va ser quan vaig tenir el meu primer contacte amb el cel.

Bé, amb el cel ben bé no, per sort, sinó que va ser amb el que diu que el cel és el seu reialme, amb aquell senyor de qui tothom parla, en qui tothom es caga, però que encara és l'hora d'ara que ningú l'ha vist mai tot i que diuen que sempre és a tot arreu.

Vestida amb un vestidet la mar de mono (no, no penso posar cap foto de la data en qüestió, ni pensaments), aquell dia em van portar a l'esglèsia perquè un senyor amb una camisa negra llarga fins als peus ens donés, a mi i a tot de nens i nenes de la meva edat, un tros de pa eixut i insípid que s'enganxava al paladar com una mala cosa. Després de la parafernàlia d'aixecar-se, asseure's, aixecar-se, asseure's, menjar pa en silenci, recitar poemes sense sentit i cantar cançons sense ritme definit, vam sortir tots a les escales de l'esglèsia i vam fer lo més divertit del dematí: jugar a canviar-nos cromos d'aquells que portaven el nostre nom i la data de l'event en lletres daurades. Això fins que els pares varen acabar la xerrera i se'ns van endur a dinar, convençuts (o no) que aquell dia els seus fills havien fet un pas molt important en la vida.

Casualitats de la vida, aquest diumenge deu de maig que s'acosta tindré una altra vegada una experiència amb el cel que, igual que la de fa disset anys, serà única i irrepetible i representarà un pas molt important en la meva vida. No, no em caso, no heu pas de patir per això, però aquest cop JO estic convençuda que serà un dia per recordar de veritat.

Aquest cop no hi haurà senyor amb camisa negra llarga palplantat a darrere l'altar. Aquesta vegada hi haurà un senyor amb un llençol molt gran plegat dins d'una motxilla i enganxat a la meva esquena.

I... un avió.
I emoció, il·lusió i nervis.
I adrenalina, i endorfines.

I... un salt.
Un sol salt, però mil cops més alt que el meu millor salt.

I un minut de caure.
I tres minuts de volar.

I... diumenge us explico com es veu això sense haver de menester el googlemaps!!!